LA VALL FERRERA
D'aquells Castellarnau d'Enveig, parents dels de la Bastida, dels d'Alins i de Balaguer, cavallers de frontera i de viure atzarós, coneixem, com a dades esporàdiques, les seves lluites duríssimes amb els bandolers. Entre els manuscrits catalans de la Biblioteca Nacional de Madrid, n'hi ha tres que constaten la mort de dos Castellarnau, en les esmentades lluites. Jo no he tingut ocasió de veure aquests manuscrits, però suposo que deuen proporcionar algunes dades que, encara que siguin curioses o pintoresques, no afecten de ple la meva relació. Perquè els Castellarnau que aquí interessen són els d'Alins. I jo em pregunto: ¿Què havien perdut o què havien trobat en un poble de l'alt Pallars, a la frontera de França, i d'Andorra? Alins és actualment una vila de 225 habitants, que viu de la mica de l'agricultura, però fins al 1870 varen funcionar-hi tres fargues bastant importants. Tocant a Alins hi ha el poblat d'Arraós, en una vall que en diuen la Vall Ferrera, per on passa el riuet del mateix nom. El castell d'Araós, del qual avui no queda ni rastre, coronava un turó que dominava la vall, i fou el castell la preocupació d'Antoni de Castellarnau i dels seus successors. Hem vist, segons Lo Espill, confirmat pel privilegi de Felip III, que la castellania d'Araós era d'Antoni, al qual vingué d'ascendents seus, per serveis prestats als reis de Navarra, comtes de Foix. Però bé: ¿què era el que tenia importància per als Castellarnau, el castell o la Vall Ferrera? Jo crec que la Vall Ferrera, amb les seves mines de mineral de ferro que nodriren les tres fargues d'Alins. Perquè Antoni de Castellarnau, que hem de suposar que arribà de la Bastida amb una certa gana, no content amb el dot i les terres de Maria Montanera, tingué la idea sublim d'explotar el mineral de la Vall Ferrera i crear i fer marxar, com a negoci propi, les tres fargues. Antoni de Castellarnau no trobà obstacles per a apoderar-se de la matèria prima de la vall, perquè al segle XVI, i tal com anaven les coses, en aquell racó deixat de la mà de Déu no eren necessàries les concessions, i la qüestió era tenir uns quants matxos, una mica més d'iniciativa que els altres i carregar el mineral. Però el carbó ja era matèria més delicada, i per a obtenir-lo Antoni de Castellarnau i els seus descendents, amb el privilegi de la castellania d'Araós a la butxaca, que els donava una magnífics drets sobre els boscos veïns, podien tallar tota la fusta que els donés la gana sense pagar un sou, i fer marxar les fargues amb el carbó vegetal que podien produir en gran abundor i amb un cost mínim.
Josep M. de Sagarra (1894-1961)