SALÒRIA I SETÚRIA
L'endemà, a les sis del matí, emprenguérem la pujada d'eixa aguda i hermosa muntanya. Del contrafort de l'oest ne salta una cascada bellísima en forma de cabellera, caient d'una altura considerable. A mitja serra es troba una font abundosa i fresca; no tant, però, com una altra que rega uns verds i hermosos pradells a la banda de migdia. La font i els pradells s'anomenen de la Regina. Lo panorama és igual, si no millor, que el de Rubió. Lo Pirineu se deixa veure des del cim de la vall d'Aran fins a Soleu, clapejat de congestes tot ell, i blancs de neu sos cims més elevats. Lo Pallars no es veu tant com des de Rubió, per quedar Salòria a un costat, mes, en canvi, se poden seguir totes les grans i petites seres d'Andorra fins a Meranges. A migdia es domina la serra de Bescaran, i a l'extrem del pelat i feréstec Cadí, com un punt final digne de tan enorme ratlla, se veu la muntanya de la Vansa. La serra de Fórnols li fa ostat. Se veu Rubió a la vora, Boumort més lluny i Montsec a últim terme, i més a prop valls rientes i hermoses, aigües i fonts, pradells i boscúries immenses. A l'ésser un quart avall del cim de Salòria, nos giràrem estranyats, sentint-hi uns quants crits d'alto. Era un carrabiner que ens encalçava amb la il.lusió de què portàvem frau, i a l'atrapar-nos s'enfadà de mala manera al veure que era un capellà aquell que de lluny havia pres per un paquetaire. Des de Salòria prenguí el camí de la Tor, i dues hores abans d'arribar-hi contemplava los màrgens i boscúries, i, darrera els prades de la Regina, una esmaragda en forma de petxina, tota plena de perles i de flors: és la vall delitosa de Satúria; quan amb son bes primer l'alba la rosa, sembla làurea conquilla en què flairosa sortí del mar la reina dels amors. Lo pla no és més gran que el de Núria; mes, sense veure-s'hi gairebé cap roc, tot ell és enherbat. Lo fener o herbei, des de lo més alt de la serra que el volta per nord, llevant i migdia, baixa en línies corbes i suaus com les d'una gran petxina a reunir-se al sud-oest. Lo color verd és viu com d'herba regada sovint. Sols algun escamot de blanques ovelles o de rosses vaques lo clapeja. No he vist en los Pirineus una vall més bonica de nom i de fet que la per mi encantada i inolvidable vall de Satúria.
Jacint Verdaguer (1845-1902)