| |||
|
El puig del Mont està voltat de nuvols que en gros ramat del Pirineu davallen s'enfilen als tossals, i les valls fondes omplen de borrallons de negra llana. Lo Mont, verdós i encara jovenívol, sembla un gallart minyó dins sa mortalla. Un buf del Canigó l'esqueixa, i s'obre com finestra del cel la nuvolada, deixant-ne veure, plana avall, Banyoles am l'estany crestal·lí que l'emmiralla. Dins l'Estany una gondola rumbeja donant al vent ses blanquinoses ales, que, quan el sol s'acluca, són de cigne, i quan les dóna un bes semblen daurades. Si és la de mos amics que tant estimo, que la Verge del Mont guiï la barca! Breçada per les ones movedices, la gondola s'adorm dintre de l'aigua. Què's contarien mos amics en ella, puis deixen caure los remers les pales? Parlarien pot-ser de les Estunes, on tenen llur palau les encantades, d'ombrivoles i fresques galeries que donen a l'Estany i a la montanya, al pastor fent-li veure llums hermoses, fent sentir al barquer musica rara? Parlarien del Drac que aqueixa vila de nins i de donzelles despoblava? Si un cavaller venia a fer-li guerra, se l'engolia am son corcer i espasa; més Sant Emer l'ecometé am l'estola, i el féu caure a sos peus d'una mirada. Parlen de Sant Maririà tal volta? Quan a Banyoles son cos sant entrava, am veus del cel per avisar la vila, totes soles titllaven les campanes. Jo en eix mateix llaút eixes histories sentí dels llavis que les conten ara, vogant, prou men recordo, de l'arbreda de Cân Morgat cap a Lyó i la Draga. L'hora era la mateixa, més el dia era vehí de primavera encara, i el firmament, avui plorós i terbol, ni un fil de teranyina l'entelava. L'Estany estava llis, sens una arruga, com un front de quinze anys; la marinada nos duia olors de romaní i d'espigol, suaus cançons i musica llunyana. Eren cantics d'aloja o no ho eren? Més, nostres cors vibraven com una arpa i al Canigó enviàrem, que ns somreia, lo cantic de Montanyes Regalades. |
|||
Jacint Verdaguer (1845-1902) |
|||
|
