SIURANA, 28 D'AGOST DE 1894 (carta de Josep Yxart a Narcís Oller)
Siurana, 28 d'agost de 1894. -Estimat Narcís: A punt de sortir de Barcelona, et vaig escriure anunciant-te el meu viatge a aquestes altures i dient-te que ja et donaria notícies meves quan estés instal·lat. Però noi! ja fa més de quinze dies que sóc aquí i encara no he tingut temps de complir la promesa fins avui. És a dir, temps n'he tingut, com ja suposaràs, però unes vegades el desig de treballar seguidet, i altres (com ara fa poc) visites i excursions, m'han fet ajornar més del que volia aquesta carta. (...)

Siurana no és de lo més alt (uns 800 metres), però domina bona part d'aqueixes muntanyes que semblen ones petrificades d'un mar de terra que es van escalonant al lluny com els retallats rompiments d'una decoració de teatre. El poble és petit, de pedra i fang, col·locat sobre masses de penyes d'infern dantesc, sense altre curiositat que un castell formidable, en completa ruïna, i una església romànica, de què ja t'he parlat alguna vegada com un dels exemplars més deliciosos, per la seva pobresa i simplicitat, particularment l'exterior: un mur lateral construït en sec; una portadeta de sis columnes i un timpà de figures grotesques a un cap, i un sarcòfag molsós a l'altre; l'absis semicilíndric; i el campanar, xato i cepat, sobre l'altre mur lateral. Al davant de la portada, hi ha un xiprer, últim vestigi d'un cementeri herbós, que encara conserva algunes lloses; a l'altre costat un avenc amb ciclòpia escala de roques esllavissades i partides per les revolucions geològiques. (No diràs que no descric com puc!)

L'única casa emblanquinada del poble és la rectoria, i aquí em tens. El rector i la majordoma em fan de dispesers i m'obsequien, tot a la vegada, com si tinguessin un hoste il·lustre i el seu guariment depengués d'ells, compromesos a tornar-me la veu, amb aquell amor propi especial de la gent de poble, que sempre resulta que viuen on el "còlera no hi ha sigut mai" i els aigües tornen la gana als mateixos Llàtzers, morts i desahuciats.

A la rectoria hi ha cadires, fins balancins, quinqués de petroli, hortet, rebost amb lates de conserva, pernils, boteta del racó, cromos de la "Ilustración Artística", rellotge modern... en fi, tota una civilització (!). El meu quartet és petit, però airejat i net. Tinc bons matalassos, una vànova blanca, brodada de flors grogues i blaves. Pels racons hi ha prestatges oberts a la pedra, com capelletes, i, enmig d'aquest mobiliari i decoració de senyor de poble, es veuen per la taula i cadires com éssers d'un altre món que sols tenen vida per a mi... la paperassa de "El Arte Escénico", comèdies i quartilles, el Lourdes, de Zola, els dos tomos de la Dégénérescense, de Max Nordau, tractant de bojos a Wagner, a l'Ibsen, a Verlaine, etc. -En aquesta cel·la em passo les hores en què no menjo o passejo.

Què en resultarà d'aquest sacrifici? Encara no ho sé: el clima és sec i bo, l'aire puríssim, els aliments sanitosos i forts. Estic com sempre, gras i àgil, però sols puc anotar a l'actiu de la meva cura, una mica més de veu quan faig servir certs registres. Veurem!



Josep Yxart (1852-1895)