CAMÍ DE SIRGA
Eixiren de les aigües de la vila, que coneixia pam a pam, i va anar descobrint, encisat, el riu que el vell Arquímedes li mostrava i del qual no sabia quasi res. sempre que baixava als molls, se'l menjaven les ganes d'emprendre viatge amb alguna de les naus. Tanmateix, el pare mai no havia volgut ensalivar-lo en un ofici tan dur i no el deixava embarcar mai en contra del parer d'Arquímedes Quintana que ensumava en el noi un navegant de raça. Aquell matí, el vell li havia anat explicant l'itinerari: allò era Riba-roja, allò altre Ascó, el castell que havien albirat era el de Miravet... El veterà d'Africa tenia raó: duia el verí del riu de moltes generacions a la sang i si els pobles desconeguts gitats a la riba el sorprenien, res no li resultava estrany en l'aigua viva que guardava dins les entranyes fangoses els ossos perduts del pare. Fou un viatge tranquil. De tornada, fins a Miravet, els hòmens van haver de sirgar, remuntant el riu a peu de vora. A partir d'allí, on havien fet nit, que el vell no passà a la nau, cosa que provocà comentaris maliciosos entre la tripulació, una garbinada forta i sostinguda els va permetre pujar a vela. L'únic succés inquietant tingué lloc al pedret de la Cova Plana quan avistaren un llaüt de baixada carregat de carbó. -És el Sant Lluís! -va exclamar Jaume Tàpies-. El déu que el va matricular! -Així se n'anés a fons. -Quina colla de porugues! No us fa vergonya?- remugà el vell. Mentre les naus es creuaven gairebé a fregar, la tripulació del Carlota va evitar de mirar l'altre llaüt; solament va saludar-los l'Arquímedes. El patró del Sant Lluís vivia obsessionat per la idea de la mort, fins al punt d'haver-se fet construir el taüt el qual duia sempre a la cambra de la nau, junt amb un farcell amb la roba de la mortalla. Quan li fallava un tripulant, tenia feina per substituir-lo i tothom evitava les trobades amb el llaüt tètric, habitat per l'alè de la descarnada. Encara neguitosos per la trobada fúnebre, arribaren a la vila. Quan començaven a descarregar amb molta cura el marc esplèndid que havien recollit a Tortosa per a un gran quadre que pintava l'Aleix de Segarra, un grup de navegants s'acostà al vell mentre aquest vigilava l'operació vora la palanca i l'assabentaren de les notícies que tenien tothom en suspens: un príncep hereu havia estat assassinat a trets en un lloc llunyà anomenat Sarajevo i, a la vila, algú, no sabien qui, acabava de disparar contra el senyor Jaume de Torres.
Jesús Moncada