FEIA UNS QUANTS DIES QUE HAVIA PLOGUT...
Feia uns quants dies que havia plogut, i l'Ebre baixava ple, majestuós, desbordant d'una aigua rogenca i espessa, amb grans i perillosos remolins que es produïen a conseqüència del ràpid corrent. En un lloc on el riu formava un ample meandre, una estranya embarcació intentava travessar-lo i guanyar l'altra riba, a recés de les indiscretes mirades del castell de Miravet, car ningú no sabia, en aquell moment, si estava en poder dels nacionals o dels carlins. L'embarcació duia un carrutage al damunt i enarborava, dalt d'un pla, una vela rudimentària. La tripulació era composta de tres personatges, dos dels quals maniobraven amb la vela, i el tercer tenia cura d'una ampla pala que servia de timó. Com deu haver endevinat el lector, es tractava dels nostres amics, que anaven a la percaça del Mussol. Montpalau i Amadeu lluitaven amb la vela i executaven, tan bé com podien, les ordres de Novau. Aquest duia el timó amb gran perícia, car, com sabem, era un capità de vaixell consumat. Gràcies a la prudència i a la tècnica navegatòria de Novau, l'embarcació arribà al seu destí, sense complicacions excessives. Descargaren el carruatge -que, ja que, fins aquí, no ho havíem dit mai, direm que era un tílburi elegant-, amarraren la barcassa i Amadeu apaivagà els cavalls, que desembarcaren més morts que vius. Tot seguit, Montpalau, amb la brúixola a la mà, s'orientà. Calia cercar la carretera, perquè, quan trobaren el pont destruït, l'abandonaren, i ara, amb la navegació, resultava que s'havien desviat a l'esquerra, cap a Tortosa. Hi havia grans canyissars i extenses hortes luxuriants. La terra era d'excel.lent qualitat, molt feraç. Pujant dalt d'un pujolet, hom veia Móra, Benissanet i Miravet, com dins d'un jardí florit. A l'altra banda del riu quedava el Cardó i Tivissa, poble aquest arrasat pel Mussol, i, muntanyes enllà, entre abruptes valls, Pratdip.
Joan Perucho (1920)