L'EBRE
Esmorzarem tot marxant. A primera hora ha plogut un ramet, però ara el dia es presenta magnífic, esbandit i abellitós. Jo friso. M'han pintat aquest passeig fluvial com quelcom extraordinari, com un enfilall de visions i perspectives. La ruta, fins a Tortosa, la conec a bastament, enc que per terra. Bella és i famosa, certament. La superarà la del riu?

A set hores del matí, carregada ja la tramada, desatraquen. L'Ebre, davant Benissanet, és ample i profund; l'aigua baixa a pleret i una mica ronsera. Un crit del patró, una estrebada amb les perxes, uns quants adéus i la senzilla nau agafa de proa el corrent del riu. I avall.

Però, em sabré explicar? Aquesta vegada em trobo obtús. No trobaré la paraula justa. De bon antuvi, ¿us penseu com ja es presenta aquesta venturosa passejada? Intentem de fer alguna comparació. Per exemple: heu viatjat pel Danubi, heu estat al Rin, heu anat de Colònia al llac de Constança en aquells vaporets blancs, que deixen una estela blanca molt ben agençada i que treuen una blanca fumarola de vapor que es confon amb els vestits blancs dels senyors, de les senyores i dels mariners? És una impressió deliciosa, que va? Allò té una aurèola de blancor de lliri i una finor neta i llustrosa de camisa de frec. Ordre, pulcritud i perfil de lletra gòtica. Tot volvoreja. Solament a banda i banda del riu trobareu una mica de paisatge fosc; el paisatge que fa la bardissa i l'arbreda raspallada i bugadejada que creix en els flancs de les muntanyetes de suro i en les quintanes dels poblets i castells de joguina untats amb una bona mà d'oli de llinosa.

Doncs, bé; ara veniu-me aquí, munteu en aquesta tramada que encara suqueja reïna, entatxoneu-vos en aquesta rotllana d'homes espitregats i descalços asseguts com uns budes davant d'una ollassa de sopes de peix, mengeu-ne!, que no us doldrà, aixequeu la bóta, feu el plaga... però pareu compte, si us plau, en la vista, perquè tot seguit un bruixot -un bon bruixot, s'entén- començarà a pujar i baixar les cordetes d'un prodigiós titirimundi.

Ara l'Ebre es descomparteix en dos, i no noteu la minva. Tan ferms i grassos són aquests dos rius novells com quan, només, eren un de sol. Això ho ha fet, de segur, perquè ja es deleix de sorprendre'ns amb alguna magna facècia. Al cap d'allà d'aquesta illeta ufanosa i temptadora que, tan volta deu ésser la que sant Balandran cercava quan sortí amb els seus frares en requesta del Paradís perdut, hi ha Miravet. Miravet...! Prepareu-vos. Ja l'afiguro com un niu de milanes dalt de la punxa d'aquella agulla de cristall de roca. Miravet...! El seu nom de si ja és tot sonor. Un nom terral, breu, ràpid, que fa la vivor de fulla de punyal. Eh! És brau aquest cop d'ull. No té cap punt feble ni res postís. S'aguanta per si sol, amb un pitarràs i amb un esclatament eufòric que us fa enxiquir, però, així mateix, amb una positura tan ben estudiada i amb una afectació tan teatral que àdhuc us fan somriure engraciats sense voler.



Joan Santamaria (1886-1955)


Vocabulari