SORTÍREM DE CAMPRODON
Sortírem de Camprodon que es feia de dia: anàvem a veure el naixement del Ter com aquell que va a festa major, muntats en unes grans mules que la sella ens semblava un trono, i amb ulls molt oberts a punt de gaudir aquelles meravelles pirinenques que ens esperaven en les clotades i en els cims de les muntanyes.

Ens posàrem de seguida al costat del Ter ribera amunt, d'aquell Ter clar i transparent com el rostre d'un infant, per entre arbredes i prats fumejant dels vapors matinals, i per pedregams molt polits, en els quals sonaven alegrament les ferradures de les bèsties.

Travessàrem pobles pacífics i encantats, amb aquelles esglesietes romàniques rònegues i fosques que els absis semblen torrats pel sol i arrodonits pel fregadís de les pluges i els vents de tants segles; amb aquella gent que s'hi està, de gestos calmosos i cares parades en una perpètua somnolència; i aquells carrerons solitaris i ombrius alegrats solament pel groc viu de la palla que sobreïx de les portes i finestres, animats per algunes oques, gallines i porcs que s'hi passegen llençant tot plegat un baf d'estable, fort, que tapa els esperits: poblets que un no s'afigura que puguin tenir nom, perquè els troba tots iguals.

Eixint de l'últim ens sentírem desemparats de tota humana habitació, i diguérem adéu a tot ablaniment de la natura per entaforar-nos en els estrets de Murens, foscos i aspres. Tota verdor hi va morint: un coneix que entra en el regne absolut de l'aigua i la roca viva. Entre els murs immensos d'ella, els homes es tornen petits, petits, i de ses llunyanes altures pengen les terribles cingleres amb lleus relleixos que tot just s'obiren freqüentats sols pels isards; i pel fons, a empentes i rodolons, relliscant pel llit de grans roques estimbades, hi corre el riu-infant, plorant i rient i cantat tot sol per aquelles tremendes soledats, digne esbarjo de la infància d'un gegant. Allí el riu Ter no sap encara el que és el llot: ni una gota es filtra de ses aigües tan transparents que no dissimulen ni un gra de les pedres del seu llit: el corrent és com un vel finíssim d'aire líquid que s'arruga de tant en tant en blanca escuma. I així va formant-se i creixent amb el tribut de les cascades enlluernants que baixen nues, corrents, de les altures desertes, o amb la més humil i callada de les fonts misterioses que li naixen per tots costats i se li abandonen de seguida silencioses.

Joan Maragall (1860-1911)
Vocabulari