LA FI DEL COMTE L'ARNAU
(...) La fi del comte l'Arnau s'explica encara d'altres maneres. Hom diu que eren tantes les seves malifetes, que superaven les del diable, i que aquest, temerós que no arribés a suplantar-lo, se l'emportà cap a l'infern. Diuen també que va emportar-se'l el mal esperit. I encara hi ha qui creu que, adolorit el Cel per tanta maldat, envià un àngel a la terra perquè el fes desaparèixer. La tradició no diu pas com, però sí que no se l'emportà pas al cel. L'ànima del comte l'Arnau fou condemnada a vagar eternament per tot el que foren els seus dominis. Totes les nits, cap al tard, surt de l'infern cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada, i, rabent, com un llamp, volta i més volta d'ací d'allà, esperitat i enfollit, sense repòs ni descans. Va seguit d'un estol de gossos que clapeixen i lladren sinistrament quan passa, sempre a altes hores de la nit, voltat de flames i traient foc pels ulls, per la boca i per les orelles, igual que el seu cavall, que no sap ben bé si corre o si vola, però que amb cada potada estén un raig de foc com una flamant reguera. Per la boca llança bromerades enceses que omplen d'una claror sinistra tot l'espai per on passa. És molta la gent que l'ha sentit passar i que s'ha estremit dins del llit en sentir cruixir les portes i les finestres, per efecte del vent impetuós que aixeca quan passa rabent com el llamp. Per alliberar-se de la seva acció la gent, sota el llençols fa el senyal de la creu i diu un parenostre. Una versió de la llegenda creu que el cavall és negre i que en córrer renilla contínuament de manera sinistra, però que els renecs i les blasfèmies del comte ofeguen els seus renills. El comte surt sol de l'infern i corre en esbojarrada carrera sense saber ni què fa ni on va. Els gossos el segueixen adelerats, clapint i udolant ferament. A llur pas se'ls afegeixen tants llops com el senten, augmentant així la cridòria i els bramuls. El comte fa cap a un engorjat del Freser, prop de Campdevànol, on troba la seva estimada, que l'espera, i la puja dalt del seu cavall. Tots dos segueixen la cursa esbojarrada. De sobte s'aixeca un cérvol blanc que gossos i llops empaiten adelerats amb afany sinistre. El cérvol, camallarg i més lleuger que els seus perseguidors, aconsegueix escapar-se. Cans i llops, enfellonits per la pèrdua de la presa, s'abraonen damunt del comte i de la seva estimada i els devoren i esmicolen a queixalades. I aleshores el vent es detura i paren els lladrucs dels cans, els renills del cavall de foc i les flastomies del cavaller esbocinat, i no se'ls torna a sentir fins l'endemà, que reviu i surt novament de l'infern, seguit de tota la feram que li fa companyia, per a repetir el mateix del dia abans i de tants i tants dies, mesos, anys i segles com fa que dura. Hi ha qui creu que la carrera infernal fineix al Montgrony, on fa cap el comte, empès per la cursa desenfrenada, i, sense saber què es fa, s'estimba cingles avall i aleshores para el vent. En arribar a l'abisme, el cavall dóna una potada a la roca i deixa l'empremta de la seva pota, indret que encara avui la gent assenyala i qualifica de "Petjada del comte l'Arnau". El comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i esquarterats.
Joan Amades (1890-1959)
Vocabulari
enfellonits: enutjats fortament, aïrats. flastomies: blasfèmies. feram: tota mena d'animals silvestres. cingles: espadat de roca que forma timba, generalment allagat, al cim o en el pendent d'una muntanya. esquarterats: dividir (un cos) en quatre quarters.