CERVERA I LA SEGARRA
Un dels paisatge més austers de Catalunya és el que es domina des de les altures del campanar gòtic de Santa Maria de Cervera. Els territoris de secà de la Segarra -tan distints dels lluminosos llençols agraris de l'Urgell veí- són esventats, severs, no massa rics en tonalitats vegetals. Els verds dels seus boscos -arbres de molta arrel- tenen un punt gris. L'aspecte que, de sempre, exhibeix la comarca és el resultat de la manca d'aigua: aigua de pluja o aigua de canal. Per desgràcia, la Segarra no és irrigada per cap riu de mitjana valoració ni ha tingut la sort de xuclar, de mamar, poc o molt, el corrent de riquesa que és el Segre, vivificador de les terres situades més cap a occident. Aquest condicionament, fins avui insalvable, ha originat un tipus de camperol segarrenc molt fidel a la terra dura i poc agraïda, i uns centres urbans extraordinàriament característics, ferms, farcits de noblesa. Destaca, com no cal remarcar, la ciutat de Cervera, estratègicament situada en el Coll de les Savines, a uns cinc-cents cinquanta metres d'altitud. Des de la carretera que ha deixat la Panadella enrera, la capital segarrenca sembla un enorme vaixell ancorat en la mar de feixes que és la vall del riu Ondara. Dominant la vasta teoria de les teulades, finestres i portals, hi ha, cap a l'esquerra, la mola enorme del temple parroquial, si és no és catedralici. A la banda oposada, pam més pam menys, es manté tossuda, si bé una mica malparada, la grandiosa baluerna de la universitat del Set-cents.
Joaquim Casas (1911)