|
||
A dalt de la muntanya que domina com miranda els bells termes lleidatans, s'enlaira un campanar fet per gegants o per homes de raça gegantina. Quan guaita cap avall, l'aigua veïna del riu li dóna espill i l'horta encants; i guaitant cap amunt, toca amb les mans i conversa amb la lluna i la boirina. Pugem-hi, doncs... L'escala cargolada que als ulls dóna mareig i al cor neguit, sembla que estigui des del cel penjada. I amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit, si et sents d'àliga el cor, ¡pren revolada, que ja ets a mig camí de l'infinit! |
||
Magí Morera (1853-1927) |