LLEIDA, BALUARD I AVANÇADA ALHORA
No constitueix cap descobriment afirmar que les terres catalanes es distingeixen, precisament, pel seu polifacètic ventall de paisatges, de ciutats i de pobles. En molts països, aquest fenomen no es registra pas. A la Mancha castellana, posem per cas, tots els nuclis urbans s'assemblen; tots ofereixen una horitzontalitat frapant; tots presenten un campanar parroquial unit en línia recta -mitjançant les carreteres- amb els altres cloquers de les localitats veïnes. A Catalunya, en canvi, no sols cada comarca posseeix fesomia pròpia sinó que fins i tot es poden establir diferenciacions paisatgístiques, socials i econòmiques en el si de cada clos comarcal. És evident que el tros d'Empordà situat al nord de Figueres és ben distint del que hi ha al voltant de Castelló d'Empúries o de Sant Pere Pescador. També es pot dir el mateix si comparem els rodals de Juneda o de les Borges Blanques, regats pel canal d'Urgell, amb els de la Granadella o de Vinaixa, d'un secà rabiós, malgrat que tots pertanyen a la comarca de les Garrigues. La diversitat a la nostra terra, com és de veure, és una realitat irrebatible. En aquest ordre de coses, doncs, es pot assenyalar que, d'entre les capitals més importants del principat, n'hi ha una que té les característiques urbanes de la més rara singularitat. Es tracta de Lleida, el gran centre rector dels territoris occidentals. El clixé constituït pel pla hortícola que vivifica l'artèria aquosa del Segre, pels carrers i places arraulits a l'entorn del turó central, i per la Seu Vella que sotja el ritme quotidià del vast caseriu i domina la immensa estesa de camps de conreu, no té parió. La silueta de Lleida és, mireu-la per allà on vulgueu, única. Altrament, la seva capitalitat resulta inqüestionable. Des de la Vall d'Aran o des de l'Alt Urgell, en ple muntanyam pirinenc, fins a la riba mediterrània, o gairebé, no hi ha cap altra ciutat rectora que li faci ombra. Lleida és, amb plena evidència, l'eix d'una amplíssima roda territorial, econòmica, social i humana de la Catalunya ponentina, i de força més enllà. Ben cert. La Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i bona part de la Terra Alta són comarques atretes pel xuclador incontenible de la potencialitat lleidatana. El Pont de Suert, Benavarri, Tamarit, Fraga i moltes altres poblacions i termes enclavats en zones, diríem, extra-radials, consideren Lleida com a capital real. De fet, la influència de la ciutat de la Paeria no s'acaba, a occident, fins allà on comença amb exactitud l'angoixós panorama de secà dels Monegres, ja fora de l'abast del Cinca. (...) Lleida, doncs, ciutat amb una història de segles, amb un present enlluernador i amb un futur farcit de promeses, pot arribar a convertir-se en una capital exemplar si se sap mantenir fidel a les seves arrels profundíssimes. Aquelles arrels regades per les aigües que baixen de l'Aneto, de la Pica d'Estats i del Cadí, després d'haver irrigat la petita vall d'Organyà on, fa prop de mil anys, hi foren redactades unes homilies que són, gloriosament, un dels primers documents escrits en llengua catalana.
Joaquim Casas (1911)