LA FESTA MAJOR
..., permeteu-me que us parli de la Festa Major de Lleida tal com jo la vaig veure més de quaranta anys enrera, tal com la vivia quan era encara un infant.(...)

El Programa Oficial de la Festa Major ja s'havia publicat i corria de mà en mà. Deu dies havien de durar les festes, deu dies d'alegria i de joia. El dia 10 de maig al matí sortí de la Paeria el tradicional Pregó anunciador de les festes, i recorregué els carrers principals de la ciutat voltat de la mainada juganera. Els Gegants i els Caps Grossos precedien la comitiva, acompanyats d'un herald timbaler cavalcant una mula lluenta guarnida amb penjarelles de color, amb dos patges que li subjectaven les brides.

Era l'obertura acostumada, era l'entrada oficial al període de les diversions que havien de dominar la ciutat del Segre fins a la segona quinzena del mes de les flors.

Els lleidatans contemplaven els preparatius amb tota la satisfacció. Aquells dies eren esperats com un alliberament de les tasques ordinàries i ja tothom estava disposat a lliurar-se a l'esbargiment natural que unes festes populars sempre comportaven.

Les sales d'espectacles guardaven per a la Festa Major el millor de llurs programes. Els Camps d'Esports tenien concertats els millors partits de futbol. Les joves acàcies del carrer de Cabrinetti i el passeig de la Banqueta, sostenien el fil de la gran traca valenciana que s'havia de disparar al migdia, i que havia d'acabar amb un tro estrepitós. Després venien encara els números forts: la Companyia d'`Opera al Teatre dels Camps Elisis, l'avió que avia d'aixecar-se a l'esplanada de Gardeny, la Cobla de Sardanes que havia d'alegrar els balladors, la gran Fira del Bestiar que havia de tenir lloc al Camp de Mart i, finalment, el gran Castell de Focs d'Artifici que s'encendria a la plaça de Bores el darrer dia al vespre.

Aquell any no hi hauria l'ascensió del globus aerostat. El cèlebre capità Fernàndez havia deixat modestament el lloc a l'avió, aquesta invenció endiablada dels homes. La primera vegada que s'aixecà un avió a Lleida fou el 16 de maig de 1911, però durant molt de temps havia de constituir per als lleidatans una novetat enlluernadora. Ja feia anys que la tela apedaçada del globus prenia l'aire davant els ulls astorats de milers d'espectadors, però no sempre ho feia amb sort. Una vegada s'emportà una part de la xemeneia i, després, a mida que s'aixecava anava deixant caure els rajols fumejants; una altra queia al damunt d'un arbre i feria el pilot; i una altra, encara, el globus no aconseguia aixecar-se sinó uns metres enlaire, i s'estenia després al damunt del riu, i se l'emportava el corrent impetuós de les aigües, i empresonava l'intrèpid aeronauta fins a fer-li perdre la vida. Aquell any els ciutadans de Lleida podrien contemplar el vol suau i elegant de l'avió. En tots els rostres apareixien mostres de sorpresa i d'interès.

Hi havia, però, a la Festa Major de Lleida, un espectacle permanent que durava tot el mes de maig. Eren les Fires, les barraques, els fenòmens, el lil.liputenc i els xerraires, tot el qual constituïa una vida, un món estès per tot el llarg de la Rambla de Ferran.

En aquela via espaiosa es concentrava el poble. La Festa Major era allí, entre les dues rengleres de plàtans que limitaven el passeig central. Tota la Rambla de Ferran s'omplia de barraques i de fires d'espectacles. Des del començament fins a la fi, des de la Plaça del Segre fins al carrer de l'Estació, tota l'ampla Avinguda s'omplia de gom a gom i vessava d'animació.

Els dies que durava la Festa Major començà cada matí a recórrer els carrers de Lleida un grup d'infants amb vestits típics, ballant al so d'uns flabiols i uns timbals. Era el popular Ball de bastonets. Allí on s'aturava, la gent li feia rotlle i el contemplaven encuriosits.

A la tarda, ja se sabia, tothom anava a la Rambla de Ferran, cap a les fires. I un cop allí la multitud es passejava amunt i avall, i s'aturava al davant de tots els espectacles: les barraques plenes de nines, d'objectes de cuina, de joguines, de paraigües, de roba, de joies, de rellotges o de figures per a posar damunt de la calaixera. I també de les fires on es tirava al blanc, les que donaven anelles per a treure tabac o ampolles de vi, les que mostraven les feres, els balls exòtics, l'home enterrat en vida... I sobretot dels cavallets, amb les muntanyes russes, la nòria, i com a final de tot, el circ; aquell circ que sempre s'instal.lava al cap de dalt, i que obturava completament el passeig, amb les amples teles subjectades amb unes llargues cordes i uns claus enormes, clavats amb inclinació en la terra.

Eren aquests elements que feien total l'alegria dels infants, i que constituïen per ells sols tot l'encant de la Festa Major.

l començament de la Rambla de Ferran hi havia l'edifici de l'Alhòndiga. Aquella antiga construcció recordava encara els vestigis dels que foren en els temps antics uns banys àrabs. En les seves voltes profundes l'Ajuntament guardava els Gegants i també el Marraco, una mena de monstre antediluvià construït amb fusta i cartó, que els dies de Festa Major acostumava a sortir pels carrers de Lleida. tenia una cua llarga i una boca oberta, per on podien entrar els infants asseguts damunt la llengua del monstre, que era un coixí vermell. Després, aquells infants tornaven a sortir amb les mans i les butxaques plenes de caramels.

El darrer dia de la Festa Major ningú no faltava a presenciar el gran Castell de Focs d'Artifici. Ja abans de les deu de la nit, quan encara tothom es trobava a les cases sopant o preparant-se per a sortir, uns coets llançats enlaire anunciaven la proximitat de la festa. El soroll d'aquells coets feia apressar els habitants de Lleida per tal de poder arribar a temps a aquell meravellós espectacle. (...)

El riu reflectia els feixos de llum de colors que s'encenien sense parar, i creava imatges plenes de fantasia. Unes rodes sortien de cop de l'obscuritat i començaven a prendre moviment, enceses en mil focs. De la dreta saltaven cap a l'espai bengales verdes i vermelles, que eren contestades a l'uníson per unes altres dels mateixos colors que venien de l'esquerra.

Mentrestant, sense parar, foradaven el firmament uns coets lluminosos que espetegaven en l'aire o s'obrien en una pluja d'estels.

La Festa Major se n'anava amb el Castell de Focs, i deixava en totes les boques un regust de desencís i enyorament.(...)

Lleida, 12 de maig de 1962



Joan B. Xuriguera (1908)