|
||
Abans de sentir lo que diu l'Oriol, escoltau lo que li diuen a
ell, cantant, los vailets de Lleida, a on lo seu cant és signe de bon temps. Quan lo cel està ennuvolat i el sol comença de sortir per una escletxa, canten los nois, amb gran gatzara: Lo seu cant és verament golafre: no parla sinó de menjar. Les figues-flors deuen saber molt bones a l'Oriol, puix les anomena sovint en son cant: Jo no sé com interpreten aquesta última paraula los bescantadors de l'Oriol per acusar-lo de renegador. També l'acusen de lladre, i en això no seré jo qui surta a sa defensa, perquè en sé alguns testimonis. A últims de maig o a primers de juny, així que verolen les cireres, ja el trobareu dalt del cirerer volant d'ací i d'allà i picant a dreta i a esquerra, aquesta vull, aquesta no vull, com si fos l'amo del fruiterar, i dient, tot satisfet de sa golafreria: Solament lo nom de Menjafigues que li donen envers Girona ja el compromet. Fa el niu penjat d'una branqueta forcada, lligant los fils en los brots com una hamaca, que el vent fa gronxar. Quan està alegre redobla com un quan xiula, i quan li prenen los petits diu gaig, gaig, i renega. |
||
Jacint Verdaguer (1845-1902) |
||
|
||
|