LLEIDA
Alerta! Lleida ja és aquí. ¿Veieu aquell cloquer altíssim i robust que sembla un tità que apuntala el cel? És el campanar de la Seu vella, la primera fita que, venint de Ponent, us anuncia la immortalitat de Catalunya. Com lluu al bat del sol! quina espurnera que fa, quina glòria que té, quin repòs més venerable!

Ja entrem a Lleida. Aquest primer pont és el del Portal; més amunt, com encastat entre dues cortines d'arbres esponerosos, hi ha el del Carril; aquesta via murada damunt el Segre és la Banqueta, l'artèria vital de la ciutat; aquell ample passeig que cenyeix Lleida a mà esquerra, és el de Boters; aquell altre que s'aboca cap a mà dreta, la Rambla de Ferran; aquell campanaret que tot just apunta el caparró per sobre de les cases de l'Arieta, és el de l'Ensenyança; aquell altre de més enllà el de Sant Llorenç; més ensota podeu veure les dues torres de la Seu nova, l'esvoranc de la plaça de Santa Maria i les franges fosques que fan els badívols del carrer Major, el de Cavallers -que s'enfila amunt cap al Pla de la Panera- i el de la Costeta del Jan, al recés del seminari vell. Aquest portal que sembla un formiguer d'entrants i sortints és el del Riu, i rera d'ell hi ha l'Almodí, en els rengs del qual l'horta de Lleida té la suprema apoteosi. I a sobre, veieu?, s'alça la Seu vella com una gran corona d'or, i al cim del cim de tot, el Campanar voltat de cel, de vents, de resplendors, de repiquets de campanes i d'una infinita volior d'orenetes que li fan companyia.

Són les nou del matí. Quin encís té Lleida en aquella hora escotorida! El sol la xopa de glòria, i aleshores tots els vidres de les cases fan la rateta.

Entrem-hi? Mireu... no us ho deia? Aquest Portal del Pont és un garbuix. Ruquets, someretes, carros de trabuc, tartanes, autos que botzinen, pagesos amb virolats mocadors al cap, terrassanes brunes, escardalenques i enfaldetades que us miren amb uns ulls fibladors... Una densa barreja de flaires satura l'ambient. Allí s'han aplegat tots els bons tastos del Segrià feracíssim, de les pròvides Garrigues, de la Cona del Noguera, del fabulós Urgell, dels termes més fabulosos encara de Vallmanya, Malpartit, Montagut i Gimenells, on les llebres i perdius corren i peonen plegades pels immensos rostolls i gorets...

Passem aquesta volta de pedra i ja som a l'Almodí. Eh, quina plaçassa, aquesta de Sant Joan? Eh, quin fresc algarot de veus i quin brogit més sa d'enraonies? Eh, com dringa com un cristall la pura parla vernacla? Eh, quines saliveres us fan venir aquestes paneres i cistelletes de recapte del reng, amb tots els blaus, vermells, morats, verds, grocs i roses de l'arc de Sant Martí? Eh, quina música més enjogassada us fan totes les campanes i campanetes lleidatanes? Ai, Déu! i no us brinca el cor, no sentiu al moll de l'ànima una alegria voladora en veure-us tan ben rebuts?



Joan Santamaria (1886-1955)



Vocabulari

  • cloquer: campanar
  • esponerosos: ufanosos, molt abundosos.
  • badívols: que ofereixen un espai lliure, desocupat.
  • escotorida: eixerida, trempada.
  • fan la rateta: projectar sobre alguna cosa la llum reflectida per un mirallet.
  • gorets: guaret. Terra de conreu que hom deixa sense sembrar durant un o més anys per deixar-la reposar (IEC). Dit d'una terra acabada de llaurar (Riera).
  • recapte: provisions de coses a consumir.