En un moment determinat del segle XIX, a Catalunya la gent va descobrir la virtut curativa de les aigües del país i es començà la construcció de balnearis. Els balnearis catalans en general acostumen a ésser a peu pla i, i si és possible, encara una mica més baixos que el nivell de les carreteres. Els constructors, d'acord amb la medicina, imaginaren que les senyores que anirien a prendre les aigües tindrien l'histeriame arrapat a les cames en forma de ganduleria integral i que per a aquesta mena de malaltia el millor són els indrets enclotats i humits, amb arquitectura oriental o eclesiàstica. Gairebé tots els balnearis, que acostumen a ésser d'una mateixa època, o tenen forma de convent de monges caputxines o tenen forma de cromo de xocolata representant una escena de Les mil i una nits. La forma oriental obeïa al fet que aleshores a Catalunya no es banyava ningú, i el capitalisme d'aquella època tenia una idea peculiar sobre les ablucions una mica complicades; es creia que els banys eren un invent pecaminós i desabusat introduït en el nostre país pels moros. El tipus més clàssic de balneari oriental és el Vichy Català de Caldes de Malavella; el tipus eclesiàstic es pot apreciar per exemple a les Termes Orion, a Can Blancafort de la Garriga o a Can Montagut de Ribes.
|
