Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopa, i Berenguer Ramon,
el Fraticida, eren germans i tots dos governaven alhora
els destins de l'Estat; mig any tenia el poder un dels germans,
i l'altre mig, l'altre. El que governava vivia al Palau comtal
de Barcelona, mentre que el que esperava el torn passava a viure
al castell de Port, situat al cim de Montjuïc, al vessant que
mira al Llobregat (castell del qual han existit encara unes runes
fins fa una trentena d'anys i que fou totalment destruït en
eixamplar el perímetre del Cementeri Nou i fer la tanca d'aquest
per la seva part més alta).
Un any, per celebrar el traspàs del govern de l'un a l'altre,
decidiren fer una gran cacera. El Cap d'Estopa tingué un somni
terrible: somnià la seva reial capa d'ermini tacada de sang i com
si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el
castell, damunt d'aquest i pel costat habitat pel Cap d'Estopa,
hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant
tocava a l'altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany,
que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà
endavant. Durant tota la marxa, el falcó que portava lligat a la
sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent
assenyalar-li un perill.
Arribats al lloc de la cacera, prop d'Hostalric, tothom va tirar
pel seu cantó. Quan feia poc que havien començat la correguda,
Berenguer Ramon féu dir al seu germà que ja havia caçat dues
boniques aus i que les anava a portar a la seva muller a Girona.
El Cap d'Estopa es va trobar sol entre uns canyars, prop d'un
estany, tenint sempre a la vora el seu falcó, que no parava de
voletejar i fer coses estranyes, que augmentaven el mal humor del
comte i li feien témer quelcom desagradós. De sobte, li semblà
veure passar una figura prop d'ell, mig amagada entre les canyes.
El seu falcó se li abraonà de potes al cor i el tapà amb les
seves ales. Quan menys s'ho pensava, el comte se sentí ferit per
una mà misteriosa armada d'un punyal. La capa del comte es tacà
de sang i també l'ala del pobre i fidel falcó, que de seguida es
posà a xisclar i, voletejant, fugí cap on es trobaven els altres
cavallers caçant; no parà de cridar-los fins a aconseguir que el
seguissin i els menà cap a la vora de l'estany, on trobaren mort
el comte Ramon Berenguer. Aquest, durant el camí cap a la cacera,
com pres d'un estrany pressentiment, havia donat la seva espasa
al vescomte Folch de Cardona encarregant-li que amb ella el
defensés si li passava quelcom.
Tot seguit va organitzar-se una comitiva cap a Girona. En
presentar-se el germà de la víctima, el comte Berenguer Ramon,
tots els cavallers es van mirar i van entendre's sense parlar.
El falcó del Cap d'Estopa, que per res no s'havia separat del cos
del seu amo, es posà a xisclar, com volent dir que era ell
l'assassí. Tothom va veure encara en la capa reial el rastre d'una
taca de sang. En cantar l'absolta
el cabiscol de la seu gironina, portat per una
força irresistible i inconscient, no es pogué estar de dir:
"Caïm, què has fet del teu germà Abel?" El falcó del Cap
d'Estopa, durant tota la cerimònia religiosa, no va parar de
voletejar per damunt la testa del germà de l'assassinat.
A la sala del Tinell del castell de Port de Barcelona es celebrà
el judici del fet estant assegut al seu tron el comte Berenguer
Ramon, presents tots els altres magnats i nobles de la terra. El
vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del
Cap d'Estopa. Entre moltes altres coses, va remarcar que el seu
senyor havia estat mort per mà de punyal, arma que cap cavaller
dels de la cacera no duia, sinó els dos comtes; que el punyal no
havia pogut ésser pas el del mort, car aquest el portava al cint,
ben net de tota taca, i que a més era ferit per l'esquena, ferida
que ell mateix no s'hauria pogut fer; que, en canvi, el comte
Berenguer, allí present, no portava el seu reial punyal, puix
que, tacat en sang del seu germà, li havia caigut a terra al lloc
del crim. En efecte, el germà, pàl.lid, es posà la mà al cint i
no es trobà l'arma. Digué també que creia que vindria un altre
acusador més eloqüent que ell. Acabada l'acusació, ningú no havia
dit res més en contra del comte; aleshores el de Cardona demanà
que fossin obertes les finestres, puix que del Cel esperava un
nou acusador. Obertes aquestes, comparegué el falcó del difunt
comte, que, entrant per la sala, donà diverses voltes i acabà per
posar-se damunt la testa del comte Berenguer, li prengué amb les
seves urpes la corona i la llençà a terra. Tothom cregué el falcó
com a enviat pel Cel, representant la divina justícia. El
vescomte de Cardona reptà i desafià el comte Berenguer davant de
la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del
seu germà..
Segons els costums d'aquells temps, quan un cavaller demanava a
un rei un judici contra un altre, aquest no podia negar-se a
acceptar-lo, car, altrament, es feia ell mateix culpable del
delicte atribuït. Havia d'acceptar el duel, i si perdia era
tingut com a culpable i atreia damunt seu tot el pes de la culpa
i tot el rigor de la justícia, car era creença que la cosa prenia
un caràcter sagrat i que Déu ajudava i protegia el bo i
abandonava o castigava el dolent fent-lo perdre en la brega.
Berenguer, si us plau per força, hagué d'acceptar, davant la cort
de Castella, el repte que li havia llançat Folch de Cardona.
Després del primer atac, va caure a terra vençut; aleshores el
vescomte li apuntà al cor l'espasa del seu germà i li féu
confessar que ell era l'autor de la seva mort. Després de tal
afront i tal deshonra, el comte va renunciar la corona a favor
del seu nebot, fill de Cap d'Estopa, i se n'anà a lluitar a les
croades, on matà moros i guerrejà com un senzill cavaller. |