| SA FOCARNERA |
|
|---|
|
La cala de Sa Forcanera, situada no gaire lluny de Blanes, és una
de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també
una de les més quietes, més fresques i més plàcides que poden
trobar-se. Com que la cenyeixen per la banda de terra uns cingles
alts i espadats pels quals és perillosa la davallada, quasi no
la visita mai ningú, com no sigui anant-hi en bot per la mar;
així és que sol romandre solitària dies i dies, i no sembla sinó
que, lliures de tot contacte pertorbador, s'afinen més i més la
frescor i la dolcesa de les seves ombres i la puresa cristal·lina
de les seves aigües, en el bon temps de l'estiu. En penetrar-hi,
un hom sent com si trenqués quelcom de virginal i fes estremir
cert misteri. Allí pescava en Temme, una tarda, pocs dies després de la borrascosa escena nocturna amb la seva mare. Sospitant que dintre les obscures xombes submarines de Forcanera havien d'amagar-s'hi grossos dèntols i congres, havia decidit de parar-hi una canya llarga amb un guarniment tamb‚ llarg i carregat de plom a faisó d'una llança. Quina alegria causaria a "sa santa dona" si pogués portar-li un peixàs d'un parell de carnisseres! (...) Hi era des de les primeres hores de la tarda. tenia calada la canya llarga, estrebada al seu costat amb tres pedrasses sobre el saplà on estava assegut, i, tot vigilant-la a cua d'ull de tant en tant, pescava a mà amb la canya curta, que, pel seu guarniment d'hams petits, era un enginy més apropiat per als peixos poc corpulents que més abundaven en aquell racó de la costa. N'havia alçat ja molts: serrans, tords, jodrioles, escórpores, vaques serranes... Formaven ja sobre la roca un munt de joiells vivents, que panteixaven i es retorcien amb un lleu sorollet metàl·lic, projectant a l'entorn, com espurnes de foc, les escates d'or que se'ls rompien amb la contorsió i el fregadís. (...) L'aigua era tan clara, que, allà on era poc profunda, quasi es podia dubtar de la seva existència. Els grossos còdols que constituxen el fons marí de la part més engolfada de la cala, s'atalaiaven tan netament com si estiguessin a l'aire lliure; i àdhuc, a l'aire lliure, no s'haurien presentat tan lluents i vivament acolorits. Una ondulació, com una flama verda i diàfana que hi passés per damunt, els comunicava de tant en tant un tremolor vagarós; i en això es coneixia que estaven submergits. N'hi havia de verdosos, de groguencs, de blavissos, de rosta... Quasi tots eren de formes arrodonides. Algunes semblaven galtuts i criaven unes cabelleres finíssimes, d'un verd tendre, quasi lluminós. Vora la roca on seia en Temme, n'esquenejava un, d'una aparença tan mòrbida i d'una color rosada tan suau, que semblava part del cos d'alguna nimfa mal amagada sota una tofa d'herbes. Enllà, destacant sobre l'obscuritat d'una xomba, se n'alçava un de blavís i crestellut que argentava com un elm. I entre els uns i els altres creixien plantes marines; i per damunt, com núvols d'insectes, hi planaven esbarts de peixets multicolors. Aquesta part clara del paisatge submarí era la que menys atreia l'atenció de Temme. Ell escrutava les aigües profundes de la part més forana de la cala; però allí, la conca sòlida desapareixia com esfondrada, i sols confusament s'albiraven les summitatsd'alguns penyals sorgint de la fosca, on s'esvaixen llurs bases. Oi més, allí la mar semblava espessir-se, i això i el miralleig de la superfície destorbaven la visió penetrant. Un ull inexpert no se n'hauria endut més que pampallugues; perquè, a malgrat de la calma, sobre la superfície del mar, plana i oliosa, d'un to de molsa seca, hi bellugava sense repòs un emmallat de cercles tortuosos de color d'ambre, i tot sovint hi passaven, a ratxades, unes llenques d'un blau fosc i entredaurat com el llom de certs peixos. Però en Temme no es deixava distreure per aquesta pertorbadora fantasmagòria de la llum: enfonsava inflexiblement la seva mirada com una fulla d'acer, i llambregava totes les coses visibles. Sotjava les profunditats cap on queia el guarniment de la seva canya llarga, i anava descobrint-hi un paisatge de somni: quelcom, amb prou feines perceptible, que flotava en la fosca; cimals de muntanyes, cingles, carenes... I va veure eixir d'un escanyall, i desfilar entre boiroses arbredes, una mena de tren nocturn: dos fanals vermells, roents, que corrien ràpidament, seguits d'una ombra llarga i ondulant... Un congre? |
|
Joaquim Ruyra (1858-1939) |
Vocabulari |
|
|