| UNA EXCURSIÓ A LES GUILLERIES |
|
|---|
Era un muntanyenc vocacional, però del gènere singular. No era un costellaire, no. Diria que era un fantasiós. Estimava les excursions sobre les quals podia fer literatura. Per exemple, un dia em va venir amb la idea que havíem de fer una llarga excursió sempre amb els peus a l'aigua. No sé per què, en deia palestina d'aquest invent. Després d'unes quantes proves a minsos i casolans corrents d'aigua vàrem escollir la Riera Major, que anys després fou el meu paisatge de cada dia, entre la Plana de Vic i les Guilleries, per fer la gran caminada. I un estiu ens posàrem en marxa, amb la idea d'anar des de la Noguera, prop de Viladrau, a la presa del Pasteral, al Ter. Els pantans de Sau i de Susqueda encara no existien.
No ens fou difícil adonar-nos que ens havíem equivocat de temps per a fer palestina. Massa gana, massa poc menjar i, a més, els maquis es movien pel Pirineu i el perill de traslladar-se a zones muntanyoses, com les que travessàvem, era real. Però la vida a l'aire lliure, l'aire fi, la frescor de l'aigua als peus, els paisatges bellíssims d'aquelles contrades i l'alegria d'haver sobreviscut al malson de la guerra ens feia oblidar-ho tot. Les Guilleries sempre han atret els esperits guerrillers. Macià comptava arribar-hi després de Prats de Molló, i molts anys després, quan el guerrillerisme tornava a ser moda gràcies a Cuba, a Castro i al Che Guevara, un jove col·lega que va fer carrera política, Rafael Prades, va passar uns dies a casa meva a sant Julià de Vilatorta i em contava les excel·lències d'aquella terra abrupta per a fer la resistència. Era el temps del s 600 i em vaig posar a riure.
Estimat Rafael -vaig dir-li-, no tens ni idea del temps que som. Anem als difícils i abruptes boscos i senderols, i, si no hi trobem un 600 cada cent metres, hauràs guanyat la partida.
Efectivament, estava empestat d'aquells cotxes petits que marquen una època. Gairebé hi ensopegàvem.
Però quan vam anar-hi Mata i jo, no hi havia altres cotxes que uns autobusos de línia, vellíssims i ressucitats, que esbufegaven com els asmàtics i saltaven com les cabres per les innobles carreteres de l'època. Vàrem complir allò de caminar amb els peus a l'aigua, excepte quan trobàvem algun gorg de considerable fondària, com el Moll de Bojons, per exemple. Aleshores ens eixugàvem els peus al camí de terra seca. Ens separàrem de la Riera Major, abans d'arribar al Ter, per enfilar-nos a Vallclara i anar a sopar i dormir al Santuari del Coll, que tenia hostal. Tant Vallclara com el Coll ens feren una pregona impressió per la seva solitud i la seva encastellada presència. (...)
Al matí ens enfilàrem cap a Vallclara. Aleshores era una casa aïllada, amb un aire finíssim. Els grans devien estar dedicats a les feines de la terra, perquè només hi havia una noieta sola, rossenca, d'aire virginal. Un àngel de Fra Angèlico. S'acostava més a la dona d'aigua que la morenassa que havíem deixat. Era, però, una dona d'aigua dels cims, malgrat que la mesuréssim amb els patrons de Bofill i Mates. Aquella era la terra de Joan de Serrallonga, un dels bandolers literaris més coneguts de Catalunya. I una mica de pinta de bandolers devíem de fer el meu company i jo, bruts, peluts i espellifats, amb un llarg bastó, una mena de bàcul fet amb una branca, que el pintoresquisme de Mata va exigir.
L'aspecte devia fer una certa feresa, perquè quan arribàrem al Santuari del Coll, davant la vall de Susqueda i els cingles del Far al fons, la gent va parar d'enraonar. La tarda queia i hi havia la mica de llum necessària per explicar històries de por i d'apareguts. Enmig del silenci, a Mata -sempre el pintoresquisme- no se li va ocórrer altra cosa que cridar pegant copa a terra amb el gaiato, i en castellà: ¡Ah, de la casa! ¿Es aquí donde se da albergue i posada al cansado y hambriento peregrino?
La por es podia tallar. Mata, a més, tenia una poderosa veu de baix, que cultivava cantant en un orfeó. Quan els estadants del Coll, que prenien la fresca, es van refer de l'ensurt i veieren que érem gent de pau, una mica beneits, segurament, explicàrem la nostra palestina. Ens advertiren el motiu del seu espant, explicant que aquell era temps i podia ser escenari dels maquis. La por se'ns va encomanar i ens adonàrem de la nostra inconsciència. Ens digueren també que a partir de Susqueda era necessari el salconduit de fronteres -que no teníem- i que la Guàrdia Civil era molt exigent. El meu amic es va ensorrar. Sempre havia tingut una por irracional a la Guàrdia Civil, por que, a partir d'aquell moment esdevingué diarreica. Com que al santuari hi havia hostal, sopàrem frugalment i dormírem en llit. La clientela eren segurament, antics malalts del pit i gent que necessitava el silenci i el repòs de les Guilleries. L'endemà baixàrem a l'embassament del Pasteral, morts d'inquietud i de gana, amagant-nos com maquis autèntics. La pobresa del dinar va ser escandalosa. No vàrem trobar pa, només una llauna petita de tonyina i un tomàquet. Vàrem agafar el carrilet d'Olot fins a Girona, i cap a casa. La memòria és plena de persones que no viuen, de trens que ja no funcionen i de coses debolides.
Manuel Ibáñez Escofet (1917-1991)
Vocabulari |
|
- maquis : membres de les guerrilles antifranquistes.
- debolides : que han estat destruïdes, que ja no hi só, per efecte d'una deterioració gradual.