| EXCURSIÓ A TOSSA |
|
|---|
|
El primer que recordo de l'excursió a Tossa és que la vaig fer
amb companyia moltíssim bona, i que la sortida de Sant Feliu és
per una pujada empedrada tan summament dreta, que ni sé com els
matxos s'hi podien enfilar; i ara, pensant-ho bé, fins em sembla
que hi pujàrem a peu i que els matxos voltaren per una altra
banda; però tampoc m'hi faig fort amb això. Després recordo un
bon camí pel bosc; però em sembla que no durà gaire, sinó que ben
aviat se'ns presentà una costa de lo més terrible que jo hagi
vist mai, amb unes penyes i unes giragonses que tothom
(coneixent-me de flac subjecte) m'aconsellà que pugés al
matxo; i com de fet, des d'aquell punt i hora, sols tinc record
d'una llarga beatitud entre boscos; perquè jo crec que una de les
més grans delícies que hi ha a la terra és anar per boscos i
muntanyes al matí i a dalt d'un matxo. També tinc present que al
meu costat, a peu, anà tot aquell tros un amic que ens estimem
molt, i que parlàvem poc: només de tant en tant ens miràvem amb
una gran alegria de trobar-nos junts per aquells puresa de
muntanyes que tant havíem retret a ciutat molt temps enrera. Ah,
un nom estrany! "El bosc del federal". Una visió de gran poder de branques i fulles però molt espesses i barrejades... i flor. Veig una bella flor al peu d'una font: i no sé si abans o després seguirem una estranya casa abandonada, mig en runes. Després... ah! sí, una aparició clara, neta; l'ermita blanca de Sant Grau (fins em recordo del nom) al cim d'una muntanya. Es veu la mar des d'allà. Jo bé tinc esment d'haver vist una amplada de mar que espantava des d'una gran altura; i ara em recordo que, poc abans, a l'altre costat havia vist molta terra: una plana mig confosa entre les boires i alguns pics nevats de la gran serra a l'altra banda...(...) Després em recordo del mar, que em semblà més bell que de costum, més clar i més pur al peu de les altes penyes fosques gegantinament tallades, totes treballades de baumes i coves. I avençant sobre el mar veig alçar-se sa vila veia, com somni d'antigor entre muralles, merlets i torres en runes, i pels grans esvorancs es veu el mar tremolant a baix, amorós, en la platja fina. Això era cap al tard que ho vèiem, i jo sentia una mena d'esvaïment delitós, com si visqués fora del temps en un món de visió. Aquells carrerons tan foscos entre muralles, i de tant en tant, l'aparició clara del mar allà baix... Després hi baixàrem a la dolça platja, i sentírem aquell harmoniós parlar dels pescadors que per tot hi fan servir la s com ressò de l'etern fresseig de vents i ones que envolta la vida llur... Després recordo que la major part dels companys partiren cap a Sant Feliu en una barca que s'allunyà lliscant pel mar crepuscular, apareixent i desapareixent entre les negres roques de la costa: i a cada volta que tornaven a aparèixer, cada volta més lluny, ens tornàvem a signar l'adéu... Es perderen enllà, i es féu nit de pressa.(...) I ara l'última sensació que m'enduia de Tossa era la flaire de la ginesta llençada com encens sobre el mar blau... Adéu entre olors, vila de Tossa! Després, amb el bon amic que volgué restar amb mi la tarda abans, no sé pas com ens ho férem per a poder-nos arrencar al bon afecte que ens retenia; però havíem de marxar i marxàrem... I encara em recordo que pel camí parlàvem d'en Vilallonga, el pintor fill de Tossa, el que sabia pintar les penyes i el mar de Tossa com volen ésser pintats, i que ens havia mig promès encontrar-nos-hi aquella tarda, primera i única volta que l'hauré vist, en un jardí de la Bonanova, gravement amable i ple de sentit, amb una rosa fresca que tenia en les mans... No hi vingué a Tossa aquell dia; hi anà més tard a morir... Ara ja no em puc recordar de res més. |
|
Joan Maragall (1860-1911) |
Vocabulari |
|
|