L'ENCÍS D'UNA MARRADA
Era un matí d'hivern, un matí cruíssim, un d'aqueixos matins que l'aire talla, els prats blanquegen com llençols, les terrosses dels llaurats són testes com granit i el món sembla de vidre.

Després d'una hora llarga d'ésser trontollat dins un tètric vagó de trecera, on el respir es congelava en els vidres, amb els peus morts i adolorits, tot jo enrampat, vaig baixar a l'estació de Sils.

Recordo que tenia un petit afer a resoldre allí dalt a muntanya; però ¨qui és l'home que amb un temps així, portant un gos ardit i un bon fusell de dos canons, no deixa l'aridesa de la ruta per seguir la marrada dels rierals, famosos llocs de becades ben coneguts dels caçadors? Calia estar mancat de sentits, ésser mesell, per a resistir l'encís d'aquelles ombriues fondalades de l'Emplame, on encara sura la sopitesa de l'aigua morta i el misteri d'antigues llacunes. El sol no havia pas romput l'encortinada de boires, que el Dick i jo fèiem cruixir el gebre de l'Estany amb els nostres passos il·lusionats. Un hàlit del Montseny, subtil i punxant com agulles fines, em martiritzava les orelles i les puntes dels dits, i, en el rostre, i sentia com una carota d'intensa fredor que me l'encartonava. (...)

Convençut que la dèria del caçador és la més forta de les dèries, vaig estar tres llargues hores resseguint arbredes, caminant per llots, escrutant còrrecs atapeïts d'esgarrifoses maleses on jamai no penetra un raig de sol; tres llargues hores d'aspirar l'ambient fredíssim, les boirines i la humitat, d'espolsar mates enrissades de gebre, de relliscar sobre cristall, d'assotar-me el rostre les rebrollades dels verns, de petjar l'herbei meravellosament emplatejat, ple de lluïssors diamantines, esperant l'alegria de sentir batre unes ales, de veure aixecar-se una ombra contra la qual poder encarar els canons de la meva escopeta ociosa, que esdevenia pesant, pesant en el plec del meu braç.

Perdudes les fiances de tota aventura cinegètica, sols calia anar-me'n de dret al meu afer; però, ai!, un cop emmallat en el laberint de recs, bardisses, sauledes i reclots; un cop assaborit l'encant d'aquelles riberes dramatitzades per fets reals i per contalles de l'antigor, jo no sabia pas eixir-ne.

I aquell pont de Maçanet, el pont més sinistrament empatinat i llòbrec, de carreus més ronyosos i més abrigats de molses i falgueres que jo hagi vist en ma vida; i aquells turons, de més enllà enrodonits i bruns com cràters apagats, on s'encasten casalots de mala mort; estranyes terres de conreu, llises i sense una mata de color de pedra tosca; i aquell famós hostal de l'Arrupit, d'enfront, a l'altra banda de la riera, avui desemparat, a la porta del qual els gossos, poc avesats a veure-hi gent, aborden com mals esperits i on sols de tard en tard s'arrisca a entrar un carreter per demanar una tirada d'aigua; i aquelles tres creus de més amunt, gravades en el frontis d'una penya, al peu mateix del camí ral abandonat, memòria tràgica d'un afusellament, que mans pietoses i inconegudes curen d'enfondir a mesura que les pluges van menjant-se la greixina roja de la roca; tot això, i la vella torre heliogràfica en runes, alberg d'esparvers que domina la immensa llargària dels serrals plantats de carolins, bé justificaven el meu vagar fantasiós.




Joaquim Ruyra (1858-1939)



Vocabulari

  • mesell: insensible.
  • sopitesa: ensopiment.
  • verns: arbre de ribera.
  • bardisses: bosquina formada per arbustos i lianes, majoritàriament espinosos i de fullatge caduc.
  • sauledes: salzes.
  • heliogràfica: relativa al Sol.
  • esparvers: nom donat a alguns ocells de pressa de la família dels falcònids.
  • carolins: arbre originari del Canadà l'híbrid del qual amb el pollancre comú és conreat extensament.