HI HA QUI DIU ENCARA...
Hi ha qui diu encara que qui s'arrima a l'arbre frondós té bona ombra. No està gaire clar, perquè si l'arbre ben cofat de branques i fulles projecta una magnífica ombrejada, aquella zona pot ser inaccessible per moltes raons: perquè un brau hi pren la fresca, perquè hi ha un vesper o, simplement, perquè algú ha prohibit que qualsevol s'hi arreceri. Això vaig pensar ahir aturant-me a dinar en un vell hostal de Castellnou de Basella, en les terres aspres del Solsonès. Era un migdia d'hivern i feia ja set o vuit dies que no veien el sol. Les nuvolades baixes s'esfilagarsaven pels cims, i la terra tenia una freda humitat. Els arbres, patèticament nus, amorosien amb la boira i el fum de les xemeneies, aplanat per la pressió atmosfèrica, la seva esquemàtica silueta. El vell hostal, amb una estufa de llenya al bell mig de l'ampli menjador, era acollidor i el dinar va ser simple, elemental, però excel·lent. I econòmic, absolutament fora de sèrie. Érem nou i menjàrem una amanida d'escarola fresca, cruixidora i suau, amb olives negres i un fuet de la casa, magnífic, una saborosa i ben construïda truita de ceba i patata, unes costelles de xai, amb postres de préssec en almívar i ametlles torrades. Tot plegat cinc-centes cinquanta pessetes, pa i vi inclosos, entre tots. Doncs bé, a mig dinar, ja que les boires baixes només deixaven filtrar per les escasses obertures del menjador una claror esquàlida i insuficient, varen encendre el llum. Un llum de gas de butà, que va escampar per la sala una claror pàl×lida i verdosa, de color de mort refredat. No hi havia electricitat, encara, el dia 3 de gener de 1967, amb un enorme pantà i una gran central elèctrica -la d'Oliana- a uns vint quilòmetres, amb tota una teoria de torres i fils d'alta tensió abraçant el poble. Poc havia canviat aquell poble des del segle passat. A l'hostal, els únics triomfs del progrés havien estat el butà, el plàstic de les tovalles i la Coca-Cola. Progrés de pobre. Però el gran arbre de la presa que havia construït el senyor Gomis de Manresa a les gorges del Segre entre Organyà i Oliana, no feia ombra a Castellnou de Basella. Seguia sense electricitat. Si m'ho haguessin dit, no ho hauria cregut. Jo estava convençut que a Catalunya ja no hi quedava poble sense llum elèctrica. I sobretot si era tan a la vora d'una d'aquestes preses que tan enorgulleixen el país sobre les quals tanta propaganda s'ha vessat. Però ja ho veuen... (4-1-1967)
Manuel Ibáñez Escofet (1917-1991)