Quan he sabut que el meu oncle havia mort d'una guitza de mula
-li donava terrossos per farratge- he deixat l'Hostal i, pels
passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He
vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per
arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la
llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment,
les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom.
Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels
baixos del serrat de Busa i m'ha rebut, en hoste, un pastor que
gaudeix, als Torrents, del benefici d'aixoplugar-se al casalot
que ha estatjat els meus. (...)
Del fons de la petxina de la pila baptimal de la Parròquia, n'ha
tret uns pergamins matxucats i allisant-los, grosser, amb el
palmell de la mà, m'ha assenyalat, (...) un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a
cada ratlla. -Tot això, ha dit, és d'un tal Foix, hereu d'una
nissaga morta i que ningú no sap on ronca-. No li he dit qui era
jo però li he demanat que em deixés els més vells dels seus
vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, gaiat en mà,
recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell
reialme del Cardoner on, durant segles, els meus han plantat
l'ullastre.
|
