Ja fa tres dies que estem seguint aquesta muntanya de Busa, i com més va més
se'ns aflaca la voluntat i menys esma tenim de prendre un determini i anar-nos-en.
Hem travessat el pla del Real a totes hores i a totes llums, hem ascendit al
mogoll
de Cogul i a la coroneta de les Gralles, ens hem encamellat
a la soca d'un pi arrapat al tendrum de la roca viva i hem passat bella estona
abocats al buit del pregon abís dels Llagost, al fons del qual, sota el tou verdós
de les grasses arbredes, salta l'Aiguadevalls
amb unes lluïssors fosforescents; hem fet rodolar cantals i rocs enormes a dret fil
de la timba vertical pel goig de fruir de l'espectacle de llur caiguda, mentre reboten
de relleix en relleix i aixequen terratrèmols apocalíptics que desperten les gralles
i els aligots; hem davallat gairebé a
marrameus
pel tirany de
Grau d'Escales, esgratinyada oberta
en l'escorç del penyalar, fins a les
patètiques ruïnes del vell cenobi
de Sant Pere; hem tornat a tramuntar el
Grau de la Creu, pel goig de renovellar la divina impressió de la nostra arribada
al cim de Busa; hem enfilat el caminol de l'Areny, per dins d'altes i esveltes
pinedes, i ens hem aturat a la gran casa de Guilanyà, on l'hereu, bogal i
hospitalari, ens ha convidat a brescar
la mel embalsamada dels seus ruscos, a la festa bíblica i pastorívola de marcar
les ovelles dels seus folcs prolífics,
a caçar la llúdriga i a pescar truites
en els xaragalls dels engorjats
ombrívols de l'Aiguadora; hem volgut desafiar el vertigen passant de banda
a banda
la palanca de fusta mig corcada que uneix els penya-segats dels dos pitons,
drets i llisos, del Capolat i el Capolatell, i hem tingut lleure de sentir dels
llavis bifiats del jaio Mià, el pastor de
cal Misèria, unes truculentes contalles de les guerres del francès i dels set anys,
bo i brespallant, asseguts a la gespa
primerenca, una suca-mulla de sopes de llet i una vinada de mel de romesc,
mentre les flamarades carmesines del sol s'anaven fonent part enllà dels
merlets enasprats del santuari
de Lord, l'eco dels esquellots de les vacades es perdia en un murmuri
morent per les afraus i florestes
del Cardoner, i els cabridets belaven, saltaven i tossaven al nostre entorn,
enmig d'un quadre graciosament geòrgic.
|
- mogoll: tossal, elevació.
- encamellar-se: posar-se cama ací cama allà sobre alguna cosa.
- marrameus: a quatre grapes.
- tirany: caminoi.
- esgratinyada: esgarrapada, esgarrinxada.
- escorç: aspecte d'una cosa posada de tal manera que algunes de les seves
dimensions apareixen considerablement reduïdes per efecte de la perspectiva.
- penyalar: lloc ple de penyals.
- cenobi: convent, monestir.
- bogal: dit d'una persona de caràcter obert, generós.
- brescar: treure part de la mel (del buc de les abelles).
- folcs: ramat.
- llúdriga: mamífer carnívor de la família dels mustèlids, d'orelles petites, cos prim,
potes curtes, els dits dels peus units per una membrana, pèl espès i finíssim, que viu a la vora dels rius i es nodreix de peixos.
- xaragalls: regurons que forma l'aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat.
- bifiat: que té el llavi inferior més prominent que el superior.
- brespallant: brescant? foradant?
- vinada: vi.
- romesc: romaní.
- enasprats: als quals han posat aspres (pals, canyes, plantats a terra per sostenir arbres tendres).
- tossaven: donaven cops amb el cap.
- geòrgic: relatiu al conreu de la terra, dit especialment d'una obra literària que en parla.
|
