LA PEDRERA DEL MÈDOL
Així que us apropeu i la veieu dibuixar-se entre els pins i matolls i conreus que l'enquadren, us sembla que es va escorrent del davant dels vostres ulls un vel de realitats per a oferir-vos un paratge de somni. I quan arribeu al peu de l'enorme esvoranc, que us atreu el mateix que un abisme, no podeu contenir un gest d'espontània admiració. Sou al davant d'una meravella, que han elaborat indistintament els homes i la natura i que ha patinat el temps amb el seu treball invisible i silenciós.

Heu deixat la carretera del Vendrell a Tarragona, i a tres quilòmetres d'Altafulla, anant cap a la ciutat imperial, en el terme de Tamarit, heu enfilat, a la dreta, per un camí borrós, encara xop del gebre fos. I així que heu caminat un centenar de passes, entre camps llaurats i garroferars, heu vist el rocam tallat, buidat, que el sol d'hivern enrojola. Poc li costa d'enrojolar-lo, car l'entranya de la pedra és sangonosa per ella mateixa. I ho és en tota la fondària d'aquest clot, obert per la mà dels esclaus en extreure'n els carreus que altres esclaus anaven muntant per construir muralles i palaus. Per assegurar-vos del camí que mena a la pedrera, potser haureu preguntat a qualsevol vianant de la ruta per la pedrera del Mèdol. I el vianant haurà rectificat les vostres paraules dient- vos: "L'Agulla del Mèdol, voleu dir?... Sí, allà a la dreta...". La gent no designa la pedrera, sinó el pilar, l'"agulla", el monòlit que els romans deixaren al bell mig de la clotada per assenyalar des d'on havien començat a buidar-la i el nivell on arribava la pedra abans d'extraure'n els carreus. L'agulla es dreça al fons de l'avenç, sola, majestàtica, patinada pels anys i per les intempèries, dues vegades mil·lenària. És com un túmul funerari, imposant per la seva pròpia senzillesa, elevat, potser, a honor de les vides esclaves que caigueren per obrir aquell esvoranc o a honor de la períclita Roma, edificadora de ciutats.

La impressió funerària no us ve solament del monòlit. Us la donen els nombrosos xiprers que es drecen ací i allà entre els pins i les mates que omplen l'enorme bujola de la pedra. Nascuts a l'obaga, els xiprers cerquen el sol. I en llur aspiració constant per la llum, han crescut afinats, esprimatxats, esvelts, d'una esveltesa incomparable i d'un verd tendrívol i delicat. ¿Quina mà els va plantar, repartint-los per tot l'amfiteatre de la pedrera, com per coronar amb llur presència el record de tantes vides obscures com hi deuen haver penat? ¿O encara, per suggerir la possible conversió d'aquest lloc en túmul veritable?

Car, ¿quina tomba més bella podrien envejar els màrtirs i els herois? Una tomba perennal, feta de roca viva, incommovible. Una tomba, però, en contacte constant amb la vida, car el clos sagrat de la pedrera és un jardí, un bosquet, refugi d'ocells i salvatgines. Ara que el sol hi penetra manyagament, és remorós de cantúries i d'aleteigs. I de nits, sota els raïms d'estels o en la transparència lunar, el rossinyol deu flautejar-hi els seus delits.

Els segles han convertit aquesta clotada en un redós d'ombres llegendàries. Això és l'entranya encara oberta i sangonosa de tota una ciutat. Els homes l'han respectada i l'han mantinguda intacta, com si hi volguessin copsar tota la dolor que suscità i tota la glòria que promogué. Intacta ens l'ha servada la natura, segellant-la només amb aquesta poesia de les ruïnes i dels vestigis que dignifica les pedres més vils. Intacta hem de deixar-la als segles venidors, però aureolada amb el prestigi de la nostra pietat i del nostre respecte; puix que la pedrera del Mèdol no és solament una curiositat històrica i un lloc delitós ornat de pins i de xiprers, de silencis i de cantúries d'ocells, i un bell paratge majestuós i impressionant: la pedrera del Mèdol és un monument.


Alfons Maseres (1884-1940)
Vocabulari