Tinc fe que Tarragona és avui l'única ciutat mediterrŕnia de la
Catalunya continental. Tot en ella és obert i clar: l'horitzó, la
mar i l'esperit. Té una silueta fina, una llum blavosa i manyaga
de cel desembarassat i de polsina d'ones, una salabror de marisc
frec i un empall senyorívol que desentona dels pňsits taujans de
la gran resta de les poblacions nostrades. Vista de mar endins,
potser us diré que supera Palma -la seva germana mediterrŕnia- en
grŕcia i encís. Damunt l'alterós espadat del Miracle, coronada
pels florons brodats de la superba seu, abocada per una banda de
cara a l'infinit, guaitant per l'altra la campada hespčrica dels
seus masos i masets rebotits de bones menges i de licors i resolis
daurats, tota voltada d'aures i gavines... Tarragona té una
pulcritud, una diafanitat i una puresa de línies que us fa
recordar, de la mar estant, la visió inesborrable de l'Acrňpolis
atenesa.
Per dissort, moltes i moltes de les nostres viles i ciutats
poblegen, terregen i muntanyegen. Per contra, Tarragona, tan
xicarrona com és, no ha perdut mai aquell punt dolç de ciutat
mediterrŕnia, que tan delitosa la fa. La llum viva de la mar, la
sal de les ones, l'embatol ŕcid del Camp, l'alçada de la peanya de
granit que la sustenta i el contacte constant i amorós amb la pura
i gran blavor que l'embolcalla, l'han conservada intacta i
brunyida com una gerreta plena de bona confitura. Els seus andamis
senyors, la seva polidesa, la seva fesomia simpŕtica, la seva
cordial catalanitat i, sobretot, la seva mediterranialitat tan
franca i generosa us colpeixen tot d'una.
|
