ENTRE CAVALLS I PÀNDOLS
Hem decidit agafar un autobús cap a Gandesa, per poder passar la serra de Cavalls amb llum, i tornar al Pinell amb cotxe, per viure una mica la festa major. L'autobús, que ha de venir de no sé on, té la parada davant del celler. L'esperem a l'ombra d'un arbre molt minso, i per sort és puntual. Em fa no sé què pujar en un autobús, després de tots aquests dies d'haver comptat només amb les cames. Seiem al costat del xofer i deixem les motxilles a terra. La carretera passa primer per un tros pla, on hi ha algunes indústries de maons i material refractari, que aprofiten l'argila d'aquesta mena que hi ha al Pinell. Però aviat comença el congost, i apareix un rètol: Serra de Cavalls. Els revolts es fan tancats, sovint, i les parets de les roques són verticals. El paisatge és cada vegada més pelat. Hi ha alguns camps d'avellaners, però cap arbre que faci ombra. El camí planeja, relativament aviat. És un coll que s'allarga, el pas entre les serres de Cavalls i Pàndols és més pla que no pensava. El gran escenari de la guerra. Quan ve el descens demano al xofer que s'aturi, per favor, que volem baixar. Que continuarem a peu. El silenci és absolut. Al fons es veu Gandesa, com la devien veure els soldats republicans després de passar l'Ebre i arribar fins aquí dalt. Quanta esperança, quanta ràbia, quanta mort hi ha hagut en aquestes muntanyes. Josep Gual ho va escriure: Avui he tornat a la serra de Pàndols. I a la cova he trobat les sabates d'en Jaume. Un forat a les soles i una pinta de bales, dins un plat enfangat tres cascots de metralla. Des de l'any trenta-vuit jo no havia tornat a la serra de Pàndols. I a la cova han quedat les sabates d'en Jaume. Aquests versos se'm van arrapar a la memòria quan vaig sentir-los, tantes vegades seguides, cantats per Teresa Rebull. I ara sóc aquí, per primer cop, a la Serra de Pàndols, i fa exactament cinquanta anys del plat enfangat i els cascots de metralla. Cinquanta estius. Miro la solitud d'aquestes roques pelades, escolto el silenci en aquests vessants abruptes de la serra. Milers d'homes hi van morir, en un estiu com aquest, en la batalla més decisiva i més funesta de la guerra. Penso en els joves que moren a l'estiu. Vaig deixant enrera Cavalls i Pàndols, i quan giro el cap, de tant en tant, no sé veure la muntanya com si fos una muntanya, hi veig la petrificació d'un monument. Jo no he passat per aquí a la recerca de records personals, ni per investigar la història, i em sento intrús en el temps, insignificant silueta que baixa per un camí que duu al tranquil refugi de la vall.
Josep M. Espinàs (1927)