HORTA DE SANT JOAN
Tornem a ser a la carretera, on comencen les cases, i comprovo, ara de prop, que Horta és una vila molt aturonada, i que no gaire lluny d'aquest turó el terreny també és accidentat. No és estrany que el seu emplaçament l'hagi convertit, en altres segles, en un indret estratègic i en un camp de batalles, militars i polítiques.

Sembla que la repoblació cristiana d'Horta, per catalans més septentrionals, es va produir a l'època dels templers, i que la proximitat d'Aragó va fer que en temps medievals hi hagués pressions per incloure'l en aquella jurisdicció i imposar-hi el fur aragonès. El conflicte s'acabà l'any 1340, quan Pere el Cerimoniós va decretar que continuaven vigents els costums pactats amb els templers el 1296; poc després, el castlà d'Amposta va reconèixer que el terme d'Horta havia estat poblat amb catalans i que era el català el règim jurídic que corresponia.

La guerra dels Segadors es va fer notar especialment a Horta, perquè Horta i Arnes, encara més tocant a Aragó, van ser les dues úniques poblacions de la Terra Alta que es van adherir a la política castellana, per influència, diuen, del rector i del comanador santjoanista. La vila fou presa per assalt per les forces que volien impedir que passessin cap a Tarragona les tropes castellanes del marquès de Los Vélez, i va haver-hi combats i saqueigs. Sembla que els saquejadors van ser els valons i els flamencs, que eren mercenaris de l'exèrcit castellà.

Ara, per sort, els únics saquejadors de la vila són els qui el diumenge entren a la fonda a acabar-se el conill amb escamarlans, i el fondista no hi oposa cap resistència.

Cal enfilar-se més per arribar al nucli més antic d'Horta, fet de carrers estrets que s'entortolliguen, s'estrenyen, pugen i baixen, on s'hi veuen cases en mal estat i d'altres refetes sense massa respecte, potser, al caràcter tradicional. Però qui sap si allò és la tradició, precisament: anar fent sense programar gaire. Al capdavall, el vell poble d'Horta devia néixer, si observem la configuració d'aquests carrers, amb la clàssica espontaneïtat de qui va acumulant cases i no sap que ha de fer urbanisme. No és estrany que l'amuntegament de volums hagués interessant Picasso.

Però hi ha edificis notables, escampats per aquest atapeït turó, i dues places ben estructurades, la plaça Major, la de l'Església. Els porxos són bonics, llàstima, sobretot per als fotògrafs de la pedra, que hi deixin alguns cotxes. Picasso va viure aquí, a la casa del seu amic Manuel Pallarés, i ja devia veure els gats d'aquests carrers. Perquè si en altres pobles de la Terra Alta m'han rebut els gossos, a Horta només veig passar gats.



Josep M. Espinàs (1927)


Vocabulari

  • castlà: el qui tenia el govern i la jurisdicció d'un castell i d'una porció de béns annexos en nom del senyor que els hi havia confiats.