| EL PLA D'URGELL |
|
|---|
Això, però, no vol pas significar que visquem en una geografia sense territoris plans. Tots sabem que l'Empordà i el Camp de Tarragona -si bé sempre amb les serralades més o menys properes- són uns llençols agraris de total respectabilitat; que hi ha zones del Vallès que semblen pistes de patinar; que al Penedès abunden els sectors sense cap mena de gep, i que, en resum, el Pla de Bages i la Plana de Vic per alguna cosa es diuen com es diuen.
De manera, doncs, que, si per un costat hem d'admetre, de grat o per força, que el Principat és un país ple de bonys, un bocí del planeta segurament massa poblat de muntanyes, d'altra banda ens podem felicitar del fet que -encara que potser hagi esdevingut per descuit- alguns espais no pas minsos hagin pogut mantenir l'horitzontalitat.
Precisament, i no ens cansem de repetir-ho, és aquesta meravellosa varietat paisatgística, aquesta subjugant multi`licitat d'escenaris naturals, allò que dóna fesomia i personalitat a les nostres comarques, als nostres innombrables rodals. Comarques i rodals que a voltes són de dimensions reduïdes, com és ara la cassola hortícola de la Cerdanya o, si voleu, la plàtera de verdures del Pla d'en Bas, i de vegades resulten d'una amplitud que sembla insòlita, com és el cas de l'Urgell, la gran planúria que capitaneja Tàrrega.
Hi ha diferències notables entre unes comarques i altres. Tant el rodal de Puigcerdà com el de Sant Privat, ubèrrims i pictòrics en grau superlatiu, tenen les muntanyes a tret d'escopeta, i, si no és exactament així, ho sembla. L'Urgell, en canvi, és pla i no res més. Els decorats muntanyencs no compten, o gairebé. A tot estirar, siluetegen una referència molt llunyana. I això -com no cal subratllar- és fonamentalment determinant.
És un país molt ple de vesc, l'Urgell. Anys enrera era més sec que un pa de set setmanes. Gràcies, però, a les canalitzacions del cabdal del Segre, avui perfila una comarca, una extensíssima comarca, desenvolupada de debò. A llevant, la Segarra i la Conca de Barberà descobreixen una decoració més aviat assedegada. A l'altre costat, inversament, la Noguera i el Segrià, van xopa d'aigua. El riu, quan passa per allà, és un enorme generador de riquesa.
L'Urgell, a l'actualitat, fa goig de veure. És tan curull que sembla que vessi. Tant és així que, de Tàrrega a Balaguer, el pla no presenta cap solució de continuïtat notòria. I fins força endins de la comarca de Lleida, tampoc. És per això que Mollerussa, localitat i terme d'una reconeguda i creixent empenta econòmica, se sent poc o molt incòmoda en el marc del segrià, i reivindica la seva condició urgellenca.
És clar. Els mollerussencs tenen molts arguments a favor. L'Urgell avança tant en direcció al Segre -avança en producció, en rendiments, en aprofitament de les aigües, etcètera- que Mollerusa, pràcticament, se sent al bell mig del pla. D'altra banda, Tàrrega resta, potser, un xic massa marginada en relació a l'Urgell total, real.
Afanyem-nos a dir, però, que la personalitat targarina és tan arrelada en aquell tros de país que la seva capitalitat és, ara per ara, indiscutible, intocable.
En el fons del fons, a l'Urgell no li ocorre altra cosa que una saludable crisi de creixement, d'expansió. És el resultat de la seva dimensió bàsica extraordinària en tant que territori pla, en tant que entitat comarcal amb unes terres de cultiu caracteritzades per la línia horitzontal.
Joaquim Casas (1911)
| Vocabulari |
|
- ubèrrims : molt fèrtil, abundant.
- vesc: matèria apegalosa tòxica treta del vesc (planta llenyosa de fulles d'un verd groguenc i baies blanquinoses, que creix hemiparàsita sobre pins, avets i planifolis.