COSES DE LA SEGARRA
Es deia Lim Senserrich. Un nom ben expressiu; però pareu comte amb els contrasts que a voltes ens ofereix la vida: en Lim era un dels traginers que fent l'ofici s'havia fet amb més diners... i amb més dinades. De fet, no hi hauria pas calgut anar per aquelles garrotxes patint freds i soleiades, i així ho deia tothom, estranyant-se'n. En Lim s'encongia d'espatlles. Calia que en fes un pregó? Tenia un puny tan estret, que així que hi encabia una dobleta ja es podia dir que havia finit de rodolar de cantell. Els viatges que havia estalviat a les unces! Desfer-se d'un durillo era despullar-lo al mig del carrer, i cada peça menuda un queixal que formava part de la dentadura. Ni ell sabia el que tenia. Era de Maldà; la millor parada d'olivers, la seva.

S'ha perdut el rastre de Lim Senserrich, però posaríem les mans al foc i us jur que no ens cremaríem, que poc ens costaria d'encabir-hi la història del terç hereu. Direu que aquestes històries són bolles que roden d'un terme a l'altre sense to ni so. Veurem. Lim Senserrich començà la casa; Havia posat carns d'alt i ample veient camí al seu davant i deixant-ne molt enrera. La història s'escriu en poques lletres: L'avi la puja, el fill l'agonta i el nét l'enderroca. Correu les comarques de punta a punta, i si aneu amb els ulls ben oberts, a veure si no pareu esment que aquesta és la història de moltes fortunes. Ah, si molts avis poguessin alçar-se de ses tombes! Quan el fill ja de menut té aquest desdeny per l'ofici del pare, la casa va en camí del terç hereu. Això no es pot fer en comarques com la Segarra! Cal que les arrels s'aclofin al mateix sot. Massa sots oberts foraden les hisendes; a cada sot un cabàs de diners. A cada cabàs, una peça venuda. A Lim Senserrich, per l'època de la nostra contalla, no li havia fugit encara la pruïja del treball ni li havia entrat la sospita.



Maria Albareda