| VALLBONA DE LES MONGES |
|
|---|
Mireu-vos-el! Ja albirem la llanterna brodada del cimbori, ja despunta el campanaret, ja distingim l'absis, ja trobem gent que ens dóna la bona nit, ja entrem en un carrer, ja som a la solitària plaça monacal, ja contemplem les arcaiques tombes arrambades al mur arnat de 'església, ja entrem al temple... Agenollats ran de la reixa del cor de la clausura, prop de les grosses laudes abacials florides d'escultura i polides del fregadís dels peus de les verges Bernardes, escoltem morfosos el cant monòton i esbalaït de les vespres. Un orgue cansat el modula amb una remor esborradissa, i a poc a poc els salms van morint com un murmuri de fullareda. Al fons del cor hi ha un ciri encès. A la claror de la seva flameta veiem passar sense safor les ombres de les monges. Un rellotge amagat toca unes batallades primes i llargues... I, en esvair-se la darrera, surt un raig de sol tardà que encès com una xera la rosa rodona del capdavall de l'església.
Joan Santamaria (1886-1955)
Vocabulari |
|
- llustreja : fa una claror tènue (al vespre o a la matinada).
- tossal : petita elevació del terreny de pendent no molt rost, en una plana, en una serralada.
- cenobi : convent, monestir.
- corada : impuls amb què hom es llança a executar el que el cor li diu de fer, sense parar-se a considerar les dificultats, els perills, etc., de l'empresa.
- laudes : part de l'ofici diví que es diu després de matines.
- morfosos : consumits, desapareguts per manca de vitalitat.
- safor : ordre.
- xera : flamarada que es fa tirant al foc un manat de branquillons secs, palla, fullaraca, encenalls, etc.