EL CASTELL
Era un turonet d'argila vermella amb vetes verdes i grogues que un dia fou el basament del Castell dels Comtes d'Urgell. Des de dalt d'aquest turó qualsevol tarda en sortir d'estudi, distret de jocs i amics, mirava les teulades grises de les cases i dels corrals. Damunt d'elles, el temps hi havia deixat una empremta tristíssima que arribava als meus ulls amb una grisor de vent aturat, de pluja seca, d'herba desarrelada, de pot rovellat, de pluja seca, de sabata perduda, de cul de cadira... Tot detingut en un no-ser lleig, ignorat, remotíssim, com si tot allò mai no hagués estat -nou i net- als ulls dels homes. Des de dalt del Castell, més enllà d'aquestes teulades, hi havia, voltant el poble, les parades i els bancals -verds de blat i terrossos de guaret - comun signe constant de la presència, en ells, de tot el poble. Travessant-los, passava el canal limitat per dues fileres d'arbres que, com una espurna de maragda, estava disposat a recórrer tot el Pla d'Urgell. A l'esquerra, prop, tancant el conreu, es veia la Serra d'Almenara. A la dreta, un xic més lluny, la Serra de Montclar i, darrera d'ella, al fons -ondulada i blavosa-, la Serra del Montsec. A la tardor, l'arbrada inventava un desmai de fulla marcida i de rama arrugada. L'aire perdia profunditat i el vent passava lent, com si potés missatges d'enyor. Els camins s'allunyaven, itineraris de llargs comiats. I el canal, com si s'hagués desplaçat en fer-se més dolç, se li feia d'or l'espurna Urgell enllà. Tot semblava anar-se'n. Només jo em quedava, fidel a la terra i al temps. Però alguna vegada el meu desig també marxava per aquests camins a la recerca de coses que havien estat, allà mateix, abans que tots nosaltres. Llavors l'argila es badava per una grossa fesa i dels seus nítols sortien cavalls i senyeres que galopaven darrera del moresc.
Guillem Viladot (1922)
Vocabulari
guaret: terra de conreu que hom deixa sense sembrar durant un o més anys per deixar-la reposar. fesa: esquerda. nítols: entranyes.