LA VALL D'ARAN
Del Canigó a l'Aneto -cosa sabuda-, el Pirineu ofereix un mostrari de valls estraordinàriament diverses. N'hi ha, a banda i banda de la serralada, de totes mides. Ara bé: deixant al marge la Cerdanya -que configura, més exactament, una plana-, la més espaiosa, la més verda, la més regada per les esponges celestials és, indiscutiblement, la de l'alt Garona, o sigui, la Vall d'Aran. Amb neu o sense neu, tot l'any resulta una visió fabulosa, un autèntic regal dels déus. Ben al contrari del que es registra en altres llocs, el vertiginós desenvolupament dels temps actuals no ha aconseguit desfigurar poc ni gaire la seva essència. L'Aran continua essent, avui com ahir, una gran cubeta el marc de la qual és un cercle muntanyenc gegantí amb altures que s'enfilen més amunt dels tres mil metres. (...) Tanmateix, val la pena freqüentar l'Aran. El seu decorat muntanyenc impressiona sempre, amb els gegants de l'Aneto, i el Coma-lo-forno, i el Besiverri, i tants d'altres. Tot el paisatge que va de les neus perpètues al fons de la vall és una fantàstica polifonia de verds -verds dels boscos, verds dels prats, verds dels conreus- i un remoreig incessant de les aigües que transporten la sana gelor de les altures. Les viles i els pobles són una delícia de normalitat, no gens postissos, acollidors. La forasteria s'hi troba com el peix a l'aigua. Per això a les localitats de l'Aran i a les seves carreteres s'hi veuen tants automòbils i tant de personal de tot arreu. És que el país, aquell cul de got pirinenc, resulta inoblidable. Exactament -i a desgrat de l'època- un país d'ègloga. Encara s'hi senten esquellots de les vaques en pastura. Encara hi ha, d'ací d'allà, innombrables ramats de xais. Encara i com sempre, els diminuts temples romànics obren de bat a bat les seves belles portes multiseculars a tots aquells qui, nets de cor, volen capbussar-se en el llac de cristall de l'autenticitat històrica. (26-XI-70)
Joaquim Casas (1917)