La Vall d'Aran és per a Catalunya un indret preciós i incomparable.
És l'única vall catalana que vessa les seves aigües cap a l'Atlàntic.
Des del punt de vista de la riquesa és una pena; no ens sobren corrents d'aigua,
i el que s'inicia amb més abundor i empenta, el Garona, se'n va cap a França.
Prou se'n plany Verdaguer en el seu Canigó. Però des del punt de vista del clima
i del paisatge és innegable que és precisament el fet d'ésser girada de cara
a l'Atlàntic i d'esquena al Mediterrà el que dóna a la Vall la seva fesomia,
a part no solament la del seu paisatge, sinó la del seu cel, els seus parlars
i els seus costums. (...)
La Vall d'Aran, de cap a cap és un verger,
les seves viles i els seus pobles són més aviat petits,
però tan pròxims l'un a l'altre i tan graciosos amb llurs teulades altes
i llurs campanars punxeguts, que no s'hi respira solitud, sinó íntima i agradosa
companyia.
|