ACABADA LA GRAN FESTASSA...

Acabada la gran festassa del repartiment de premis començaven les vacances. De primer, per mi, les vacances transcorrien a la galeria de casa, jugant amb els meus jocs de noi solitari, o embadocat en les feines camperoles del segar i del batre que se succeïen als camps de can Mantega. Després, potser de quan vaig arribar als set anys, les meves vacances transcorrien a Sant Cugat del Vallès, a casa dels meus oncles. Ja he explicat els dos procediments que hi havia per anar de Sants a aquest poble, i jo els havia seguits tots dos. La combinació de tramvia, tren i diligència, l'havia feta una sola vegada, i sempre recordaré aquell anar en diligència havent de seguir la marxa en sentit lateral i quasi necessàriament obligat a veure només les persones del davant, sis passagers asseguts enfront d'altres sis, els uns entrecuixats amb els altres, i tot a una brandant segons el sentit i la profunditat de les roderes. (...) Normalment, però, el viatge es feia a peu. Triàvem un diumenge, i, descompatdes les vegades que fèiem el camí directament, en general jo era acomboiat fins a Sarrià, on era deixat a la custòdia de la meva tia. La meva tia, la tia Antònia, havia anat negra nit de Sant Cugat a Sarrià a peu, amb un gran cistell ple d'ous al cap, aguantat per ell sol i en perfecte equilibri, i, altres dos grans cistells a cada plec de braç, l'un carregat d'aviram, l'altre de verdura. Eren les coses que duia a vendre al mercat de Sarrià. Això passava cada diumenge. I no era sola. Entre les tres i les quatre de la matinada s'acomboiava amb altres quatre o cinc dones, i totes plegades i a bon pas feien carretera enllà fins a la Rabassada, travessaven el Tibidabo i a les sis ja aconduïen la parada al mercat de Sarrià. (...) Aleshores jo feia amb aquelles dones el camí que elles refeien, mai amb tanta bona cama com elles; i caminava dues hores llargues de la plaça de Sarrià a la plaça d'en Borràs, o enfilàvem la muntanya en diagonal, sortíem a l'Ideal Pavillon, per un camí de travessa rodejàvem el cim del Tibidabo, sortíem a la carretera un tros abans d'arribar al Pi Bessó, i sempre carretera enllà fins que arribàvem a la fi del viatge.

Josep Miracle (1904)