Terrassa és, evidentment, una ciutat de gran volada. Allò que se'n diu, amb exactitud,
una ciutat-ciutat. Engrandida potser massa de pressa aquests darrers temps
-la qual cosa no deixa de constituir un seriós inconvenient-, resulta, però, farcida de tot allò
que dóna to i categoria cíviques. La seva creixent potència industrial, pressionada
per institucions educacionals de sòlid prestigi, és paral·lelitzada per centres culturals de molta ambició. D'altra banda, la zona del torrent de Vallparadís, amb la cartoixa o castell i la meravella dels temples romànics esdevé verament fora de sèrie. Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria integren el conjunt monumental més important que resta a Catalunya de l'època visigòtica, i consti que usem els qualificatius "romànic" i "visigòtic" amb la deguda relativitat. El seu valor històrico-arquelògic surt del marc local i adquireix dimensions internacionals. Veritablement, els homes que restauren les esglésies medievals egarenques, amb Puig i Cadafalch a primer terme, mereixen la gratitud del país.
És sorprenent de debò la presència dels temples de Sant Pere de Terrassa, les pedres
originàries dels quals daten del segle VI, època de la seu episcopal d'Egara. En llur recinte -on no manquen fins i tot fragments de mosaics romans- s'hi anaren acumulant, segle rera segle, elements arquitectònics i artístics diversos fins a les darreries de l'Edat Mitjana. Les pintures murals dels primers temps de l'església de Sant Miquel, o els magnífics retaules gòtics de Cirera-Talarn, Borrassà i Huguet, són, exactament, admirables, magnífics.
|
