Al matí anem a Sant Marçal. Està bastant núvol, però de tant
en tant surt una ullada de sol molt càlid. De casa a la font
de la Merleta, hi estem una hora i mitja. D'aquesta font a la
de Sant Marçal, tres quarts (però ens hem aturat bastant a
reposar, collir maduixes, etc.) Els esplèndids flotons de faigs que hi havia
pels voltants de la font de la Merleta han estat aterrats.
Algun exemplar tenia ben bé 60 centímetres de diàmetre. Ara
només han quedat els més joves i prims. Per terra hi ha les
fulles seques, color de foc. Uns carboners amuntegaven
traçudament les branques grises, i cinc o sis carboneres
fumaven lentament, omplint l'aire d'olor de creosota, d'olor de quitrà
(estranya suggestió marítima entre els boscos). En un dels
tombs del camí, poc abans d'arribar a la vall de Sant Marçal,
brogia un rierol entre les pedres i m'he refrescat la cara amb
l'aigua glaçada i límpida. Vora mateix, una cascada de molsa,
d'uns deu metres d'alçada, brillava amb cent regalims sobre el
verd fosc i la roca moradenca, com un altar natural o un racó
de pessebre, sota el dosser
dels faigs. Allí la fageda, jove encara, és molt espessa, i al
cim, vora les rossoles
gris-morades, hom veu les positures dels avets.
(...) Quan érem a l'hostal -racó amb llibres, carlines i boix
grèvol, llar de foc amb tres grossos calderons-, plovia tant,
que ni es veia la muntanya. A una finestra, l'herba de Sant
Segimon, ben florida encara, dansava sota la pluja. Al pati,
til.lers en flor, un banc de pedra al llarg de la paret, una
llarga barba d'herbei. Després s'asserena; el cel s'emmiralla
en els tolls del camí. Berenem vora una font que neix en una
balma de molsa fosca i de sorra netíssima.
|
