La vila de Moià, que és la senyora i majora d'aquesta ufanosa
esplanada de terra ajupida als seus peus, una terra llisa,
ampla, grassa, sumptuosa i amb una tendra gruixa de verd,
esquitxada de masies, de florestes d'arbres i de colors de
conreus, amarada de llum i de frescor, ha tingut la fortuna de
saber conservar fins ara -i que Déu li ho mantingui per sempre
més- aquest to auster, aristocràtic i una mica desdenyós que
tan bé escau a la seva naturalesa de cosa consagrada pel temps
i ennoblida per una rància successió de prosàpies de bona sang
i de molt bon gust. Per això, la vila de Moià, sense ésser res
de l'altre món, és una troballa que fa goig. Empinada en un
rost de la Sauva Negra que li serveix de paravent, té uns
carrers nets i endreçats, unes placetes plenes de repòs i
benestança, unes belles cases de pedra picada i escalabornada
amb solanes i hortissos acarats a migdia, i una església
notable i magnificient. En un mot: la vila de Moià és
mereixedora d'una menció cordial no sols pel punt que ha
tingut a no perdre el seu pur caràcter catalanesc, tan sobri i
senyorívol, ans també per la lloable repulsió que ha demostrat
envers els pastitxos i fantasies de guix, de carreus de ciment
i de rajoles llampants que ha convertit la nostra terra en una
mena de borderia arquitectònica a força d' entretzenar-se vejam
qui ho farà més tronat i més poca-solta.
|
