PARADISOS PERDUTS
I queda Montmeló, aquí al Vallès, tocant a Barcelona. La meva dona n'era filla i la sogra hi tenia una casa de poble, més aviat tronada, però espaiosa. Montmeló era un poble pagès petit, però agradable. Jo m'hi sentia bé, i tres quarts d'hora en tren et deixaven a Barcelona. La família de la meva dona eren pagesos i orgullosos de ser-ho, malgrat que havien deixat l'agricultura i el bestiar i s'establiren a Barcelona. Conreaven terres de regadiu i la seva vida no era magra. Els meus fills, que aleshores eren petits, xalaven entre els xicots de Montmeló i aprenien aquelles coses ingènues i elementals que són tan necessàries. Tot i la proximitat de Barcelona no hi havia perills. La gent encara no tenia cotxe i els tractors es podien comptar. Els carros i els cavalls o els matxos dominaven els camins i carrers. Al costat de la casa hi havia el constructor de carros del poble. Un bell ofici, en què l'artesà posava la gràcia. Un ofici per a ser cantat per Salvat-Papasseit, sempre golut de les petites coses i de la por de perdre-les. I, pobre, les va perdre aviat.

També hi havia un grupet de torretes construïdes per la petita burgesia barcelonina, botiguers esclaus del calaix, que tenien la casa a Montmeló per la proximitat. Aquests minúsculs habitatges, amb el seu jardí diminut, van servir durant la guerra perquè la família del senyor Esteve estigués lluny del perill dels bombardeigs aeris i més a la vora dels horts on es produïen les patates i mongetes, que el pagès venia a preus elevats, però en venia.

Montmeló feia una curiosa olor de cols fresques que emplenava l'aire. Aquesta olor la vaig sentir a Alsàcia, la primera vegada que hi vaig anar. No era el tuf de cols rebullides de les cases de l'Eixample de Barcelona, que s'escapava per tots els forats i et marejava. Era l'olor de l'agricultura endreçada. Ara estan de baixa en els gustos, però aquest país ha devorat tones i tones de cols, petites, apinyades i de fulla pàl.lida, o de fulles grosses i de color entre verd i morat, les cols com arbres que servien per a aixoplugar tots els gnoms de les narracions infantils. Com ho ha fet l'Alsàcia amb la seva xucruta, mentre aquí servia per a l'escudella quotidiana i per a la verdura de sopar, trinxada amb una mica de cansalada.

Per cert, que la gana que s'ha passat en aquest país no es pot descriure. S'ha d'haver viscut, i no la fam traumàtica de l'escassetat bèl·lica, sinó la gana institucionalitzada, la gana habitual de cada dia. La meva dona explica que la seva àvia, quan llogaven un sagal, un xicotet generalment fill de mas de secà amb una cassussa endarrerida que se li veia a la cara, li donava el plat de cols amb tota la cansalada que volia i que deixava mig crua. La voracitat de l'infant no veia res i després d'aquell fart de greixosa ofrena del porc, entrava en basca. S'ho passava tan malament que, després d'un temps de no voler cansalada, perquè només de veure-la es marejava, s'acomodava a les racions de l'àvia pagesa de la meva muller i no tenia temptacions d'anar al rebost.

Montmeló, però, ja fa anys que no fa olor de cols, ni és un poble pagès, ni té la pau i la tranquil.litat d'abans, ni se sent la serra i el martell del carreter veí. Els polígons industrials han devorat els conreus i, en lloc de les cases baixes i de les torres petitburgeses, s'han construït autèntics monstres plens de cel.les com a presons i ha nascut una aglomeració proletària i suburbial. Del Montmeló que vaig conèixer no en queda res. (...)



Manuel Ibàñez Escofet (1917-1991)


Vocabulari