LA SELVA MORTA
Rebin les meves afectuoses gràcies totes les bones ànimes que, amb motiu de la crema dels meus boscos, m'han manifestat llur simpatia i llur condol, ja en cartes particulars, ja en articles periodístics. Són moltes, de tots estaments i de tots els camps literaris; tantes, que no puc anomenar-les aquí sense perill de fer-me pesat. Viuen i viuran sempre més en el meu record. Han interrumput l'aspra soledat de la meva desolació; han convertit en tendresa les meves amargors; han implorat sobre mi la benedicció del Cel en hores en què jo tremolava sota el seu enuig. Que Déu els pagui tanta bondat!

Ara he d'explicar els efectes de l'espantós cataclisme, cosa que no he pogut fer tan aviat com hauria volgut a causa de les tasques pressoses a què ell mateix m'ha obligat.

Vaig pujar a Montnegre el dia 20 d'agost, vuit dies després del sinistre. En el silenci forçós de la tartana, durant la seva lenta marxa em venien a la memòria els records tràgics de la meva vida: guerres, aiguats, borrasques passionals, malalties, perillosos viatges marítims... Quina novel.la més terrible! ¿Era jo mateix el que havia passat aquelles vicissituds? I, ara, a les meves velleses, aquell incendi?

Quins efectes hauria causat? Quan vaig eixir de Montnegre, un mes enrera, totes les expectatives eren bones. Deixava, davant de les cases dels masos, grans estibes de suro pelat formant amples i alts muradals de pannes superposades; belles pannes, grogues com un or pel dessota i de dorsos aspres i escatosos com els dels monstres marins. Exhalaven una oloreta suau, semblant a la de fulles de rosa seques. Quasi recava de vendre-les per un grapat de diners. Però, en girar la vista cap a la pomposa selva, veia una promesa de renovació per a cada any; i la recança s'esvaïa, i un somrís intern oratjava el meu cor. ¿Qui m'hauria de dir que eren il.lusions enganyadores?

Com que tenia notícies de la magnitud del sinistre, tot pujant ara camins enllà imaginava els seus efectes. Els rusquers -pensava jo- estaran convertits en grans piles de cendra i de pannes carbonitzades i la selva presentarà un aspecte imponent d'enormes arbres negres i mutilats i de branques tombades, fumejant encara ací i allà. Suava d'angúnia imaginant-ho.

Doncs, bé, la visió de la realitat fou molt diferent de la imaginada, i més depriment i aclaparadora.

Quan vaig presenciar-la, l'ànima se m'encongí tremolant. No res de masses enormes, no res de grandiositat. De les belles estibes de suro, no n'havia restat cap pila de cendra ni de ruscots cremats; no res, no cap desferra; la vacuïtat. El vent s'havia endut els impalpables residus de la combustió. L'erm on havien descansat les riques pannes era un planell ras i d'una grisor uniforme. I la selva? També era vàcua i silenciosa. Cap remor de fullareda, cap espinguet d'ocell, cap moviment. Els arbres, negres, ensutjats, sense rama, sense balums, clars, desnerits, s'aixecaven com espectres sobre una terra llisa i cendrosa, en la qual la solellada es fonia en una ombrosa tristor. Els predis veïns, ja no separats per les múltiples ondulacions de la fronda, semblaven a tocar. Es diria que àdhuc l'extensió territorial havia minvat. No hi havia ja enlloc cap fumera. Tot era apagat, apagat de foc i apagat també d'alegria i de vida.


Joaquim Ruyra (1858-1939)

Vocabulari