I quina tristor, allavors, quina tristor, més fonda va ser la
de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant
cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que
voltava s'anés cloent, cloent, darrera seu, com si per tots
costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot!
Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la
Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà
dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués
el cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà
esquerra se li estenien les feixes conreuades de l'Uià, tot
esgraonant les vessants, com si voguessin arribar als núvols.
I a darrera, cap a darrera, ajuntant-se de mica en mica amb
les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot del Romaní amb el Castell dels Moros
dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons,
feixes, espadats, tossals,
cingleres, se donaven la mà tot a l'entorn, formant una roda
de muntanyes negres que esglaiava de mirar.
|
