De vegades em qüestiono a mi mateixa la capacitat il·limitada que posseeix la ment humana, sobretot la dels infants (aquella que encara no està manipulada, aquella que encara no té imposats cap mena de límits sobre el que és lògic i el que no, sobre les formes de pensar que són correctes i les que no, o sobre els actes que s'han d'efectuar i els que no).

Infinits són els cops que m'ha rodat pel cap la forta influència que l'estructura de la societat exerceix sobre el pensament de tots i cadascun dels individus que composem la Terra; faig referència a l'estructura de la societat ja que podem observar una àmplia gamma d'exemples, que van des de la manera de viure a casa ("cada casa és un món") fins la famosa divisió entre 1r. i 3r. món, tot passant per les diferències entre viure en un barri o un altre, en un poble o en una ciutat, en un país poc industrialitzat o molt, en zona oriental o occidental,…

Tot això ve a que, el passat dissabte, com cada setmana, van fer el conta-contes a la biblioteca. Jo pul·lulava per allà i, de sobte, vaig recordar que de petita no em perdia ni una sola d'aquelles sessions; aprofitant que no tenia pressa, vaig decidir de quedar-me a escoltar una d'aquelles històries que, com tantes altres vegades, m'endinsaria en el genial món de la màgia per a oblidar-me uns instants de l'assossegat dia a dia. Però totes les meves precipitades previsions van fallar, i és que ara, en lloc d'explicar contes fantàstics als nens amb la simple intenció d'entretenir-los, es dedicaven a exposar fets verosímils amb la finalitat de que els infants deixessin volar la seva imaginació i trobessin un perquè a la qüestió proposada al final de l'explicació.

Juntament amb els nens i nenes jeia un grup de pares i mares que esperaven, aparentment amb igual o més entusiasme que els seus fills, l'inici de l'espectacle. Aquest panorama em va animar encara més a buscar un lloc on jeure. Dues noies, la Joana i la Carla, amb ajut de titelles i paisatges de paper-cartró, van començar a parlar:

JOANA: -Molt bé noiets, esteu tots preparats per a ficar-vos en la pell dels nostres avantpassats, els monos?-

NENS I NENES: -Sííí!-.

La Carla s'encarregava de moure els ninots i canviar els paisatges, mentre que la Joana feia de narradora i s'ocupava dels diàlegs.

"Fa molts i molts anys, quan els simis eren els amos de la Terra i no existia cap ésser viu per sobre d'ells,…".

(Apareixen dos grups de monos de diferents espècies, menjant herbes. Entre els grups es disposa una mena de línia imaginària que separa els seus territoris.).

"Els animals s'alimentaven tranquil·lament, jugaven entre ells i no hi havia cap problema, però aquesta estabilitat va cessar quan, de cop i volta, un dels simis de la banda dreta va envair el territori contrari: els de l'esquerra van començar a fer crits, demostrant així la seva superioritat. Els dos grups van començar a lluitar".

(La Carla retira de la vista dels nens els monos culpables de l'inici de la lluita, donant a entendre que els vencedors han estat els de l'esquerra, i estableix una mena de pedra amb la qual topa un dels que han quedat en escena).

"Passats uns dies, els monos vencedors, en un dels volts que feien després de menjar, es van trobar amb una roca enorme. El líder del grup es va apropar, la va tocar i va fer un senyal per a que s'apropessin també els demés; així ho van fer.

A partir d'aquest moment, i sense saber per què, aquests monos van canviar completament tots els seus costums: en comptes d'alimentar-se d'herbes ara ho fan d'altres animals, en comptes de defensar-se amb crits ho fan matant (fins i tot aprenen, de repent, a utilitzar ossos d'altres com a eina per caçar,…".

(La Carla baixa una mena de teló).

JOANA: -Final de la història! I ara, la pregunta d'avui: Què els ha passat a aquests animals? Com és que després de veure aquesta pedra han canviat completament la seva manera de viure?-

Davant d'aquesta pregunta, tots els nens i nenes es van quedar amb la boca oberta i amb cara de murri, evidentment sense saber què respondre. Però aquesta reacció no és gens d'extranyar perquè, ni jo ni tan sols els propis pares, no vam trobar una explicació "lògica".

Així doncs la qüestió va quedar oberta. El que em va cridar l'atenció va ser, concretament, el comentari que una nena al voltant dels 8 anys va fer, en veu baixeta, a la seva mare: "Mama, mama, jo no he entés molt bé aquesta història però sembla que aquesta pedra sigui com un d'aquests invents de'n Doraemon, que ha fet passar el temps i ha fet com si els monos fossin persones, perquè, mama, això que fan els monos al conte després de veure la pedra (matar, menjar carn, lluitar,…) és el mateix que fem nosaltres, perquè a casa menjem carn, a l'escola veig a molts nens que es barallen i a la tele sempre surten guerres on els d'un bàndol maten als de l'altre perquè han envaït el seu territori. Mama, tu no creus que tinc raó i que això és una màquina de la butxaca màgica?".

La mare va quedar bocabadada després de la conclusió de la seva filla, i jo encara més.

Míriam García