Som un grup d’alumnes de batxillerat de l’ IES Joan Ramon Benaprès i estem fent un treball sobre la filosofia de Descartes. I que millor que fer una entrevista per saber quines idees té i que ens les expliqui ell mateix sense cap intermediari.

Ens trobem a la cafeteria de l’institut amb Descartes el qual està fent una petita síntesi sobre la seva filosofia. Així doncs, aprofitarem per fer-li unes preguntes.

-Perdoni senyor Descartes ens podria aclarir alguns punts de la seva filosofia?

Evidentment que si, m’afalaga que un grup de joves com vosaltres s’interessi per la meva filosofia i serà un plaer aclarir els vostres dubtes.

 -Per què passava tot el seu temps dubtant de tot?

Això no és veritat. El dubte només és interessant com una etapa fins deixar de dubtar. Jo centro la meva filosofia en la “lluita” contra l’escepticisme. La vida necessita criteris clars i evidències sobre les quals construir un projecte racional. Si dubto és per una necessitat. Per fer filosofia abans ens hem de posar en situació de recerca per així assolir la veritat, és a dir, dubtem per arribar a allò que no pugui ser dubtat.

-Quins són els motius que el van portar a crear un mètode?

Són el conjunt de dubtes. El dubte dels sentits que ens enganyen, no ens donen una informació clara i distinta i, per tant, no ens ajuden a assolir la veritat. També intervé el dubte del món extern, no podem estar gaire segurs de l’existència del món extern ja que el que sabem d’ell ho sabem i ens ha arribat a través dels sentits que són poc fiables, per no dir gens.El dubte del propi coneixement i del jo com a individu també hi està present; no podem afirmar que el nostre coneixement està ben fonamentat, podem equivocar-nos i, per tant, si ens equivoquem el propi raonament s’ha de posar en dubte. I per últim, però no menys important,el dubte de l’existència de Déu. Al aconseguir demostrar que Déu existeix i que és la causa de la meva idea de Déu, puc garantir la meva pròpia existència com a subjecte que pensa i, a més, l’existència del món.

-En quines circumstàncies va arribar al que anomena "primera veritat"?

 A través del mateix dubte. Mentre volia pensar que tot era falç, era necessari que jo que pensava això, fos alguna cosa i vaig veure que aquesta veritat “je pense, donc je suis” era tant evident que podia admetre-la sense escrúpols com el primer principi de la filosofia que buscava. D’aquesta manera demostrava dues coses: que podia trobar-se una primera veritat i començar a construir un coneixement racional a partir d’aquesta i, que era possible posar en pràctica la regla de l’evidència perquè si no hagués trobat cap evidència, la regla seria inútil.

-Segons vostè, quin és el fonament per al coneixement?

Per mi, com a filòsof racionalista que sóc, la raó és el meu fonament. La raó és la capacitat de la ment per a copsar la veritat per ella mateixa. L’experiència sensible, és a dir, els sentits només ens desvetllen les nostres idees innates, que portem incorporades des de sempre. Els sentits ens enganyen i per tant no ens podem fiar d’ells, ens poden donar informació falsa, un exemple són els miratges que ens expliquen coses contradictòries. La sensibilitat no té el caire universal i necessitem de la raó i, per tant, no és una bona guia per assolir coneixement.

-En què es basa per afirmar això?

Si la raó és l’instrument de l’home per conèixer el món és perquè el món és racional. El món podria ser un atzar, sense cap mena de regles, però llavors no observaríem que en la física o en les matemàtiques hi ha lleis universals i necessàries. Hi ha un element comú: el món i l’home són racionals i per això l’home pot conèixer objectivament i no subjectivament.

-Per què diu que la intuïció i la deducció són dues capacitats intel·lectuals diferents?

Intuïció i deducció són els camins més segurs cap al coneixement; però no són pròpiament el “mètode”,perquè intuïció i deducció no són regles, sinó activitats de la ment. La intuïció es produeix de forma clara i distinta, apareix tan sense esforç i tan distintament a la ment que quedem completament lliures de dubte. En canvi, la deducció l’entenem tot allò que es conclou necessàriament d’altres coses que ja coneixem amb certesa. A diferència de la intuïció no és immediata, sinó mediata. És un coneixement que consisteix en partir d’unes coses que sabem amb total seguretat per arribar a unes altres que no sabíem.

-En la seva filosofia, al respecte de l’ésser humà, vostè diferencia el cos de l'ànima. Per tant, es considera un filòsof dualista?

Podem dir que sí, crec que la ment (l’ànima) funciona d’una manera radicalment diferent (enterament distinta) al cos. En conseqüència busco un criteri segur d’evidència i m’adono que puc dubtar de tot allò que m’envolta, inclòs del meu propi cos, però no puc dubtar de cap de les maneres que dubto. Dubtar és una forma de pensar, per tant, el pensament és una prova de la meva existència i un característica de l’ésser humà. L’home existeix perquè pensa, és a dir, pensar és l’essència de l’ésser humà. Però hi ha un vincle entre pensament i cos molt fort, un punt d’intersecció cerebral, la glàndula pineal, que connecta cos i ànima.

 

Fins aquí els nostres dubtes. Moltes gràcies per tot, ens ha ajudat a entendre millor la seva filosofia. Esperem que en els altres instituts els serveixi tant com a nosaltres. I, desitgem que el nostre interès per la teva filosofia es vegi reflectit en el nostre treball. Fins un altre.

 

(Grup Mill 2n Batxillerat A)