Autores : Chardin I
| Va viure sempre a Paris, sense
dificultats materials; la mort se li enduguè una primera esposa i dues filles; va pintar
natures mortes i escenes que fan veure l’interior (mai l’aire lliure) de les
cases de la petita burgesia: potser aquest assumpte li agrada com un mitjà per fixar
la felicitat de la vida familiar a la classe mitja, que a ell se li va estroncar; ja gran,
i malalt de la vista, va fer retrats, i autorretrats, al pastel; va ser respectat a la seva época, molt
admirat pel crític Diderot, i avui es tingut com un dels millors pintors francesos. La seva tècnica ha estat molt valorada: disposa el color en capes molt gruixudes, barrejant-lo molt poc, treballant amb gran detall tots i cadascun dels racons del quadre; de prop no es veu res, però de lluny els objectes prenen forma. El seu estil permet que tota la superfície de la pintura tingui una gran intensitat, important tant el que hi al davant com el que queda al fons; tot es troba dins d’un temps on les coses no moren, que és el temps del record, i sempre restaran com les ha posat l’artista; el seu objectiu és fixar, per sempre, un instant de la vida casolana, plàcida i ordenada: un port de pau dins l’agitació de la vida. Amb una gran originalitat, Chardin pinta un món de dones, i les tracta bé, expressant sempre la seva dignitat, com a éssers complets i no tan sols cuineres o mainaderes. Chardin va pintar bodegons on fa us de la seva tècnica que dóna un gran realisme, extranyament sense exactitud fotogràfica, als objectes que pinta. A Madrid, Meléndez tambè va fer bellísimes natures mortes, destacant la materialitat dels objectes presentats, amb una força incontestable. Norman Bryson (veure més endevant) ha estudiat amb finor la pintura de Chardin. |
L’individualisme de l’época permet fer assumptes que presenten la intimitat familiar, destacant Chardin, encara que aquesta sensibilitat tambè es present als retrats anglesos, especialment els familiars.
Els artistes s’autorretraten molt, com manifestant la importància que té la seva persona i el seu art, com Chardin o la Viguée-Lebrun (link). |
|
|
| A La Proveidora hi ha una dona, una mena de recadera, que porta les coses a la casa: el pa i una pota de bé, dins d’un farcell blanc. La composició té un centre piramidal que és el cos de la Proveidora; la llum té un to marronós sobre el que ella contrasta amb el blanc de la brusa, el blau del davantal i el llistat de la faldilla; ¡què bé l’ha vista, fíxa-t com te els malucs caiguts del pes que porta!; encara que ella està dreta, una mica inclinada a la dreta, el que l’envolta manifesta horitzontalitat (moble); ella queda il·luminada sobre un fons que s’obre a un altre espai, ben clar i de línies contrastadament verticals, on hi ha una segona dona; el plat de terrissa cuita i les dues garrafes omplen el primer pla i ajuden a significar la profunditat. | |
 CHARDIN (1763): El pastel, óleo sobre tela, 47 X 56 cm. Paris, Museo del Louvre. En: SCHNEIDER (1992): Naturaleza Muerta,Munich, Taschen, 96. Diderot (1713-1784) va ser un escriptor francés que va dirigir la publicació de la Enciclopèdia; transcric el seu comentari sobre una natura morta que Chardin va exposar al Saló d’aquell any: Damunt la taula, l’artista ha posat un vas antic de porcel·lana xinesa, dos pans de pessic, una gerra d’olives, una cistella de fruita, dos gots mig plens de vi, una taronja de Sevilla, i un pastís de carn. Quan miro les pintures d’altres artistes, sento que em calen uns nous ulls; per a mirar les de Chardin només em calen els que la natura em va donar i usar-los bé. Si volgués que el meu fill fos pintor, aquesta és la pintura que compraria. Copia això, li diria, copia-ho una altra vegada. Però potser la mateixa natura és més fàcil de copiar. El vas de procel·lana és de porcel·lana de veritat; aquestes olives estan vertaderametn separades de l’ull per l’aigua on suren; nomès has d’agafar aquests pans de pessic i menjar-los, tallar i esprémer la taronja, beure el got de vi, pelar aquestes fruites i clavar el ganivet al pastís. Aquest és l´home que enten de veritat l’harmonia de colors i reflexos. Oh, Chardin! El que tu poses a la teva paleta no són els colors blanc, vermell o negre, sino la vertadera substància de les coses; són els mateixos aire i llum els que agafes amb el teu pinzell i poses damunt de la tela. (Citat a: POINTON:History of Art, A Students Handbook, London i New York, 1994, pp. 84-85.) |
 MELÉNDEZ (sin fecha): Bodegón, óleo sobre tela, Barcelona, MNAC. En Historia del Arte Salvat (1986), Vol 9, 145. És un pintor espanyol (1716-80) especialment conegut pels seus bodegons, sense èxit a la seva época però ara molt valorat. Pinta amb gran precisió i realisme els seus objectes, tractant admirablement volum, consistència, llum i color. El mengar, en les seves mans, és un assumpte molt gran, entroncant amb la serietat bodegonista de Zurbarán o Sánchez Cotán. Sorpren la intensitat amb que es mira l’assumpte, donant un caire monumental a les coses que les fa molt importants i que està molt lluny de la lleugeresa dels temes rococós. Meléndez no participa de l’estil de la seva época
i sembla meditar el sentit del món mitjançant el menjar; la seva atenció té molt a
veure amb la dels bodegonistes cubistes, dels anys 1920, com Juan Gris.
|
GRIS( 1915): Botella, periódico y compotera, óleo sobre madera, 72,5 X
50 cms, Basilea: Kunstmuseum. En: GAYA (1974). Juan Gris, Barcelona: Polígrafa,
89.
