Introducción : El concepto de Rococó

El Rococó presenta els gustos de la burgesia. És un estil intimista i lleuger, lluny de la pesada pompa d'abans, i busca el plaer individual; ens presenta una forma de viure on el que importa no és el Rei o Déu sino allò que un pot viure i tocar en la seva experiència concreta, fins i tot fugissera i imprecisa, i que ens dona satisfacció.

El Rococó
És una evolució del Barroc que es desenvolupa a França des del començament del XVIII; després s'escampa a d'altres països, arrelant amb força i originalitat als Estats de llengua alemanya; als altres llocs tindrà més o menys acceptació, en funció de la influència francesa; arriba amb poca força a Anglaterra que produeix un art original.
Rococó ve del francés rocaille, que és una decoració de pextines i pedretes que es posava, ja de molt abans, a les grutes i jardins; la trobarem als mobles i elements decoratius arquitectònics, com un tret distintiu d'aquest Art.
L'Art Barroc havia estat de propaganda monàrquica i religiosa; molt diferentment, el Rococó presenta els gustos de la burgesia. És un estil intimista i lleuger, lluny de la pesada pompa d'abans, i busca el plaer individual; ens presenta una forma de viure on el que importa no és el Rei o Déu sino allò que un pot viure i tocar en la seva experiència concreta, fins i tot fugissera i imprecisa, i que ens dona satisfacció.


LA JOUE (1734): Cartucho. En: MCCLELLAN (1996): Watteau's dealer..., 447.

Aquest interés per l'experiència, viscuda en el temps, fa que la forma es disolgui, tingui molt de moviment, i es prefereixen les estructures amb moltes corbes a les escairades. Si abans la contundència era fonamental ara interessa que tot sembli lleuger, com sense pes ni matèria.

guardi1.jpg (103009 bytes)
GUARDI (1782): Concierto, óleo sobre tela. En: TRIADÓ (1986):Las Claves del Arte Rococó, 11.

La festa és allò més desitjat, present a tantes pintures. Aquest desig de viure sentint passar el temps amb plaer fa que la Música tingui molta importància, perquè és un art en el temps que sap expressar aquesta voluntat d'anar d'una delícia a una altra, sempre delicada, vibrant i lleugera. Naturalment aquest esperit manifesta una voluntat de fugir de la realitat: la situació vital que té la majoria de la gent és terrible i els rics, que viuen bé gràcies a la misèria dels pobres, no hi volen pensar, cercant distraccions.

.

kew.jpg (103398 bytes)
CHAMBERS (1761): Pagoda en Kew, grabado de Woollett. En: JONES (1987): El Siglo XVIII, 76.

Nosaltres vivim a un món al que tot està en relació i això ens sembla normal, però no sempre ha estat així. El món europeu va anar entrant en relació amb altres cultures des de finals del XV, exportant la seva cultura i refusant la dels altres; és al segle XVIII que es comença a acceptar (importar) els productes culturals d'altres països, primerament d'una forma superficial i com una moda, especialment de l'Extrem Orient, la Xina: la porcel·lana, les sedes, les estampes i altres objectes de luxe seran apreciats a Europa i influiran a l'Art europeu.

La experiència ha de ser sempre grata; ara no interessa prendre consciència dels grans valors sino viure alegrement; així podem comprendre les paraules de Talleyrand quan va dir (ja entrat el XIX): qui no ha viscut abans de la Revolució, no coneix l'alegria de la vida.

 

El gust per la novetat farà buscar altres realitats i es posarà de moda l'exòtic (que tindrà tambè una gran trascendència en l'Art dels segles XIX i XX), ara el xinés: es faran cases i salons xinesos, fins i tot s'aixecaran algunes pagodes (com a Kew Gardens, a Londres), per decorar els jardins, i haurà una gran demanda de la porcel·lana xinesa i d'altres productes de l'Extrem Orient.
És a dir que no es vol seguir amb la tradició clàssica o, al menys, fer-la compatible amb les altres que es van descubrint.

Aquest plaer que busquen els compradors d'Art s'ha de produïr sempre en un entorn comfortable i luxós; és fuig de la serietat del Barroc però és busca la comoditat.

walton.jpg (48798 bytes)
WALTON (1792): Grupo familiar, óleo sobre tela. En: JONES (1987): El Siglo XVIII, 7.

 

Els grans assumptes, tot i que es segueixen fent, prenen un caràcter fals i teatral i es prefereixen els temes íntims, el que es propi d'una societat que persegueix, abans que el bé del grup, la satisfacció individual.

Fins i tot els retrats dels reis canviaran el to heròic del Barroc i presenten la humanitat del model: ja no és un tità sino algú com els altres homes (La Família de Carles IV).

El Rei, al final del periode, és un home com nosaltres: de Carles IV només llueixen les condecoracions i no cap qualitat excepcional, com era el cas de ira.gif (76 bytes)Lluís XIV.

GOYA (1808): La Familia de Carlos IV, óleo sobre tela. En: CRASKE (1997): Art in Europe 1700-1830, 73.

 

página anteriorúltima página visitada

seguir explicaciónseguir la explicación

 


índice | novedades | bibliografia | enlaces |
F. Chordà


Unitat de Suport a la Innov@ció Docent - Facultat d'Humanitats - UPF