Neoclásico : Pintura
| Els artistes mostren la sensibilitat del
canvi, com David; és el nou gust, vigoròs, baronívol, amb assumptes presos de la
História romana, on la virtut antiga s’expressa pel gest grandiós, que s’han
d’entendre com referències a la realitat política de l’época. La burgesia vol un canvi en el govern i aquest Art és un dels seus mitjans de propaganda, presentant un estat d’ànim molt diferent al dels plaers rococós: ara és el moment del deure i de la lluita, els interessos del grup han de ser més importants que els de l’individu. |
|
 DAVID (1799): La Intervención de las Mujeres Sabinas, óleo sobre tela, Paris, Museo del Louvre. En:CRASKE (1997): Arte en Europa..., Oxford-New York, 17. David (1748-1825) és un exemple clar d’artista compromés políticament; pinta contra l’Absolutisme; els seus assumptes, trets de l’Antigüitat, tracten la importància del deure i la seva tècnica, freda, segura, que dóna més importància al dibuix que al color, és ben diferent de la rococó. David és el pintor de la Revolució i de Napoleó a qui admiraba; quan l’Emperador va marxar a l’exili, ell tambè ho va fer, morint a Brusel·les. Les dones sabines explica un fet dels mítics origens de Roma que David vol referir al seu temps, és la História com a mestra de la vida: les dones sabines volen aturar la lluita fratricida dels seus marits romans, enfrontats. Vol la reconciliació, cal acabar la revolució, en nom de la família. El cos és el vehicle expressiu: el mascul·lí, nu, expressa el deure i l’heroïsme; és bell, serè, fins i tot majestuós; per contra el de la dona,vestit, manifesta la natura (és a dir, la maternitat), planant damunt la carnisseria, i tambè el desordre i nerviosisme dels sentiments, faltant-li l’harmonia de l’home. |
La nuesa de l’home expressa una qualitat superior perquè el
vestit fa semblar massa humanes les figures; és un cos irreal on els genitals han estat
amagats però al seu lloc l’artista hi ha posat les armes. Té una forma molt estructurada, i tambè teatral; l’ofici del pintor és molt suau, eliminant tot rastre de la pinzellada; els colors es troben com filtrats per un vidre salmó, donant a la imatge un efecte escultòric. El centre està a les tres figures dels guerrers (Tatius i Ròmul) entre les que s’interposa Hersília. Tambè al centre (geomètric) hi ha una dona, vestida de vermell, que creua els braços sobre el front: és la representació del Terror (l’etapa més conflictiva de la Revolució, 1793-94) i expressa confusió. L’escut atreu la nostra mirada: al bell mig hi ha la Lloba Capitolina, alletant Ròmul i Rem, establint una relació entre maternitat (les dones) i pàtria (la Mare Pàtria). Hi ha dues parts: baix, la gent, i dalt a l’esquerra hi ha l’Antigüitat, representada en l’Arquitectura, i a la dreta la natura, que manifesten el cel i la garba de blat. Així David, amb diferents recursos, manifesta el dualisme de la imatge: deure-pàtria i família-natura que cal unir. El quadre es va exposar, a la seva época, d’una forma peculiar: havia que pagar per veure-l, fent notar que la idea clau era la participació; els qui el visitaven duien unes ulleres que estaven de moda (impertinents, que no descansen sobre les orelles sino que es sostenen amb un mànec) per poder mirar els nusos amb discreció. A més, hi havia un mirall de cos sencer davant del quadre; quan l’espectador es mirava veia el quadre al fons, passant ell a prendre-hi part, com un model més. (Condensat de: LAJER-BURCHARTH:David’s Sabine Women: body, gender and republican culture under the directory. Art History, Vol. 14, 3, Setembre 1991, pp. 397-430.) Una comissió d’Acadèmics va visitar la expossició i va dir que tenia grandiositat i exactitud, pel bon us del dibuix que és la causa de l’estil heròic, i sobretot, assolia bellesa ideal, que no pren el model de la natura, però que és la mateixa natura concebuda en la seva més imaginària perfecció. |
| Amb la Revolució, David es convertirà en el
seu cronista, manifestant primer l’abolició del feudalisme (El Jurament al Joc de la
Pilota), l’apogeu de la revolució democràtica (La Mort de Marat) i l’apoteosi
de Napoleó (La Coronació de Napoleó, on l’emperador es corona ell mateix, no
reconeixent cap autoritat superior, ni tan sols la de Déu, o Napoleó creuant els Alps). Alhora, a Anglaterra, l’impacte de la Revolució Industrial tambè es fa notar a l’Art, com a L’Experiment de la Màquina Neumàtica, de Wright, fent veure que la norma que dirigeix la nostra vida és la natura, mitjançant el lliure examen, i no la religió. |
|
 WRIGHT OF DERBY (1768): Experimento, óleo sobre tela, Londres, Tate Gallery. En: CALVO (1997): Historia del Arte, Madrid, Santillana, 362. |
Al segle XVIII, a Anglaterra, comença la
Revolució Industrial i alguns artistes latenen en compte; la Ciència és ja un tema
més; això afectarà a tots els assumptes: el paisatge farà notar l’impacte de la
indústria, el retrat serà dels nous poderosos (els amos de les fàbriques), la pintura
de gènere (més endavant) presentarà les condicions de la vida obrera. Aquí s’ens presenta l’us de la bomba neumàtica, i els models reaccionen diversament: amb curiositat, atenció, o amb dolor, cas de la nena que plora perquè ha mort el seu ocell preferit. Notem que la demostració es fa en una situació casolana i no educativa. Podem observar que la majoria dels models tenen nomès un ull il·luminat i l’altre no es veu o està en la penombra; tambè que fosca i llum són elements molt marcats al quadre; possiblement es pot entendre que vivim a la tenebra de la Ignorància i que la Ciència ens il·lumina. |
| Hi ha un altre Neoclàssic al marge dels fets
polítics, o històrics, que és el de Ingres, qui treballarà a últims del XVIII i tota
la primera part del XIX, posant l’émfasi en els aspectes formals i que fruirà
d’un gran prestigi, entre els artistes i els compradors d’Art de gust clàssic:
el seu estil és d’una gran pulcritud i perfecció, donant més importància al
dibuix, de qüalitat caligràfica, que al color. Fa assumptes mitològics, nusos de dona, amb una càlida sensibilitat per la seva bellesa, sovint d’ambient moresc, i retrats.
Ingres és un neoclàssic fora de temps, perquè va ser fidel al seu estil molt temps després de l’aparició d’altres formes artístiques (com el Romanticisme o el Realisme). Es distingueix pel seu dibuix acuradíssim i el seu color una mica esvaït, el que es propi de la pintura neoclàssica, però, d’altra part, els seus personatges no són de teatre, com és els de David, sino ben reals, són gent de debó, que està ben viva. Ingres tracta d’acabar amb la més gran perfecció les seves obres, sense deixar traçes del seu treball, com pinzellades o parts sense resoldre del tot; ell explicava això dient que la pintura ha de ser més fina qu’una pell de ceba. És un realista però no dubta en alterar les coses perquè semblin més harmonioses; per exemple, d’aquesta odalisca els crítics van dir que tenia tres vèrtebres de més; això manifesta un dels fonaments de l’Art de Ingres quan afirma que l’Art és la natura. Aquest tema és exòtic i denota l’interès per buscar nous recursos per la pintura fora dels tradicionals. |
|
 |
Al marge d’aquests hi ha d’altres,
com Blake, que expressen, sense la perfecció tècnica i acadèmica d’aquells, un
món interior, que anuncia ja el Romanticisme.
Blake viu a l’etapa del Neoclàssic, però és un adelantat a la seva época. Era gravador i poeta. Tenia visions; ell sabia donar forma visual a les fantasies que els altres nomès som capaços de pensar, i això era la seva font d’inspiració. No va ser comprés a la seva época i va viure amb moltes dificultats. En aquest gravat presenta el Déu creador, dins d’una bola de llum que destaca en la tenebra, enviant els raigos de llum cap baix, a l’Univers que està creant; porta un compàs de constructor a la mà, perquè és el moment quan va posar el seu compàs sobre la faç de la terra (Proverbis, 8,27); Ell va dir-ho amb la seva paraula i les coses van ser creades (Salm 31). El compàs, amb les dues línies divergents de les seves potes, indica la dispersió inicial de la Creació, en que Déu va produïr tota la varietat de les criatures a partir d’una sola cosa.
|
G O Y A
