Arquitectura: El Pavelló Alemany, de Mies van der Rohe

6. Síntesi

El Pavelló d’Alemanya a l’Exposició Universal de Barcelona, de 1929, de Mies van der Rohe, expressa l’essència de l’espai, fora del temps, mitjançant la sorpresa i la tècnica moderna.

Parcel·la.

L’edificació s’aixeca a un lloc que no és pla; el Pavelló està a la part més baixa del terreny, sobre un fons de vegetació que l’envolta. La seva estructura manifesta el desnivell de la seva parcel·la en la disposició de l’espai cobert, a la part més baixa, com desplaçat per la inclinació, i corregida pel sòcol, fent un pla ben horitzontal.

La Fàbrica Casarramona, al fons.

El Pavelló contrasta amb els edificis que l’envolten, molt diferents: les muralles del Poble Espanyol, les torres de castell de la Fàbrica Casaramona, i el gran mur i les pagodes als extrems, del Palau de Victòria Eugènia; aquestes són construccions monumentals, amb molta alçada, i tenen guarniments pròpis d’èpoques passades; en canvi, el Pavelló és molt baix, original i sense decoració.

Aquest contrast manifesta que hi ha dues arquitectures: la nova, que és la del Pavelló i l’altra.

Materials.

Al Pavelló hi ha marbres molt luxosos (travertí, verd dels Alps, ònix daurat i de Tinos), llunes de vidre (transparent, blanc, verd translùcid) i acer platejat; el marbre s’ha usat des de ben antic mentre que l’acer i el vidre són els nous materials que la Indústria ha posat avui a l’abast de l’Arquitecte; s’usen alhora per mostrar que tots tenen la mateixa qualitat.

Aquests materials estan tractats amb simplicitat: fan lloses de pedra, llunes de vidre, marcs metàlics, pilars, destacant-se les seves qualitats: els diferents aspectes i colors, la majoria ben lluents.

Espai.

De lluny, el front del Pavelló és un mur pla, llarg i baix, fet per rectangles de mides i colors diferents, posat dalt del sòcol; té al davant, a ambdúes bandes, contrastant molt, els màstils per les banderes.

Tot i així, són ben evidents les tres dimensions de l’espai: (1) el pla del mur, entre el sòcol i la coberta, senyala l’alçada; (2) el banc que s’esten des de l’annex fins l’espai cobert (S-N), marca l’amplada; i (3) l’alineació entre una de les llunes del davant i les del darrere, deixant veure el jardí, manifesta la profunditat.

En acostar-nos al Pavelló, el mur es va desplegant, desvetllant l’espai i fent-nos prendre consciència dels diferents plans de fondària i de l’escala d’accès.

Pujant els graons entrem al Pavelló, i es va descubrint l’estany, creixent segons pujem: és un conjunt d’efectes de sorpresa;

a les fires i ha sopresa i diversió i el Pavelló és un edifici de fira.

Elements.

La línia horitzontal és el primer element del Pavelló, definint la seva organització: l’edificació té un perfil molt baix i llarg, de format horitzontal.

El sòcol és la base d’aquesta línia, marcant la mida de les seves lloses verticals (les úniques de la construcció) el mòdul de proporció, doncs totes les mesures es basen en aquesta; tot i ser a la part més baixa, aixeca el Pavelló de la parcel·la.

La coberta és un pla dominant que res, llevat dels màstils, no supera; és blanca, opaca, no forma una xarxa i és l’únic element mate de l’edifici.

Entre la coberta i el sòcol hi ha un pla penetrable, que és l’interior del Pavelló; i l’horitzontal visual de la façana es fa experiència de l’espai en la visita.

L’horitzontal és present arreu, al disseny general de l’edifici, la xarxa que formen les lloses dels murs i, fins i tot les banderes, grans plans horitzontals que es despleguen dalt dels pals.

Els pilars són els únics elements verticals, disposats en xarxa, sostenint la coberta de l’espai tancat; tenen forma de creu, manifestant el centre i totes les direccions de l’espai.

Els pilars alliberen els murs de descarregar el pes del sostre que així passen a ser només elements de tancament, com una cortina, fent possible que l’espai interior s’organitzi lliurement (planta lliure).

Entre la coberta i el sòcol, a més dels pilars, hi ha varietat de plans,als murs o al terra, diferencien l’espai; són vibrants, manifestant els marbres les vetes de la pedra i els esclats de la llum. Són de materials diferents: el marbre del paviment és mat i clar; l’aigua dels estanys forma plans horitzontals que l’aire mou, reflectint el cel; els murs de l’espai cobert són de marbre polit i vidre, ben lluents; a més, les banderes són plans que tremolen al vent.

Les superfícies no són opaques, llevat del sostre, sino vibrants, el marbre fa aigues, i el vidre deixa passar la llum. Alguns marbres estan tallats fent efectes de mirall; no tenen les transparències del vidre però els plans que fan es veuen de les dues bandes, com en un efecte d’equivalència o transparència.

Així, la reversió, o simetria, és un element significatiu en l’estructura del Pavelló, present a la naturalesa i disposició dels materials i a la dualitat dels màstils.

Mies va dissenyar la cadira Barcelona pel Pavelló, posada al lloc central, damunt la catifa negra i mate: és una estructura que manifesta forçes diferents equilibrades, tan exquisida com tot l’edifici, produida industrialment a partir d’un estàndard.

Recorregut.

La diagonal que comença a l’escala i acaba a l’annex indica la primera part del recorregut del Pavelló; després, el descubriment de l’escultura permet fer l’experiència de l’espai xuclant, des d’un centre, continuant el recorregut; per acabar hi ha el segon centre, l’espai amb la catifa i les cadires, un dau d’aire, que és un concepte contrari a l’anterior de la dona.

Al segon centre hi ha la catifa, negra i mate, contrastant amb el cel ras blanc, amb la cadira, marcant ben clar aquesta segona interioritat i que és el punt més important del recorregut. El mur de marbre de Tinos, sense vetes, com de trencadís, posa el punt final a la visita.

Un espai alemany.

El Pavelló és un edifici provisional per fer propaganda de les possibilitats de l’Arquitectura moderna i donar una certa idea d’Alemanya.

El Pavelló crea un espai, que és sempre l’objectiu de l’Arquitectura: obert i tancat, cobert i descobert, amb diferents variacions; és un espai ben pur, molt ben dissenyat però inútil i no val per fer negocis, que és l’objectiu dels pavellons de fira.

Es fa amb les noves tècniques constructives, on els murs són només elements de tancament o cortines, sense sostenir el pes de la coberta.

El Pavelló era un espai de representació d’Alemanya; l’edificació és la base de la bandera i manifesta la nació alemanya tant com els colors.

El contrast de línies, vertical del màstil i horitzontal de la construcció, expressen d’una part allò que és permanent i símbolic en la nació, mitjançant la bandera, i, d’altra, la presència que Alemanya volia tenir al Món, amb l’edifici: després de 1918, en que l’Imperi Alemany va ser vençut, es converteix en República i es manifesta, per primera vegada des de llavors, com un pais pacífic i modern, tant en lo polític com en lo econòmic i cultural; així es mostra al Pavelló, usant dels últims avenços industrials (vidre, acer i elements produits en sèrie) i línies molt pures, tenint un caràcter racional i innovador.

Els colors de la senyera alemanya, negre, groc i vermell, també es presenten al cor de la construcció, l’espai més interior de l’edifici, en la catifa, cortina i mur d’ònix daurat.

Hi ha dos màstils, un per Alemanya i l’altre per Espanya, el pais hoste, representant tots els altres: Alemanya ha trobat el seu lloc dins el Món, com mostra la disposició frontal dels dos pals i la seva simetria.

La inauguració del Pavelló justifica la seva construcció: el retorn de la bandera d’Alemanya al concert de les nacions, mostrant una nació renovada, moderna, industrial, que vol la simplicitat; la cadira Barcelona dóna la mesura del canvi: el seient dels reis és un producte fabricat en sèrie amb molt pocs elements.

Aquesta idea d’Alemanya va durar molt poc i, des de l’arribada al poder dels Nazis, el 1933, es va deixar de banda, per retornar a l’estil històric que expressa un sentit imperial.

Ara el Pavelló s’ha fer universal; ja no representa a Alemanya i és l’icona de l’Arquitectura Moderna, una de les seves millors obres: ja no es coneix com a Pavelló d’Alemanya sino com a Pavelló de Barcelona.

Conclusió: L’espai pur.

El Pavelló és un espai pur, diferent de tots els altres; usa materials preciosos i d’altres esclatants, com una joia, una realitat absoluta, mineral i metàl·lica, fora del temps i diferent de tots els altres llocs coneguts.

El Pavelló és un espai de meravella pels efectes sorprenents que té el recorregut, des del desplegament de la façana fins el dau d’aire interior, passant pel lloc de l’escultura; això li atorga un caràcter especial, màgic, diferent de totes les altres construccions, i destacant la seva originalitat.

Així, el Pavelló és un edifici de propaganda, d’Alemanya i, alhora, dels nous materials, tècniques arquitectòniques i disseny industrial.