Síntesi
Idea general:
Al principi del segle XX els escultors realitzaren la màxima conquesta de l'escultura actual: la introducció del buit en les seves obres.Si fins aquest moment l'escultura era sobretot massa, volum i consistència, ara la manca de matèria serà cabdal. El Profeta és un exemple perfecte d'entendre aquesta corporeïtat.
Desenvolupament:
El Profeta és l’obra principal de Pablo Gargallo, en la qual treballà tota la vida. Se’n conserven dibuixos previs molt primerencs, del 1904. El 1926 va fer un Cap de profeta de coure que es considera el precedent d’aquesta gran peça.
Representa un home que aixeca el braç en gest desafiador i que amb la mà de l’altre aguanta un bastó.Una peça de pell li cobreix el cos.El joc de corbes i contracorbes de la figura crea uns espais buits i canviants i dinàmics.L’aire ha passat a formar part de l’escultura incorporant-se en la massa volumètrica, que alleugereix. El ferro permet combinar la làmina plana, el tub ondulat i el buit de manera que s’aconsegueix formes cubistes i una incorporació de l’aire quasi impressionista.Tant la cara com el gest del cos, que s’eleva, són d’una gran expressivitat.Aquesta obra és un resum de tota la producció de Gargallo perquè és una peça de contingut simbolista, fa un plantejament expressionista i utilitza formes sintetitzades on els plans intersecats, els alvèols i les perforacions mostren el buit com a material escultòric; tota l’obra és dominada per un perfeccionisme d’arrel noucentista.
Gargallo va ser el primer escultor, cronològicament parlant, que juntament amb Picasso i Juli González va descobrir el buit escultòric. Les aportacions estilístiques de tots tres, que s’havien conegut a Barcelona i es van retrobar a Paris , van permetre un intercanvi de coneixements que va afavorir-los molt. Les formes geomètriques del cubisme van propiciar noves formes escultoriques de ferro, de què Gargallo i Gonzalez eren grans mestres; ells dos van influir en Picasso i el van introduir en les possibilitats que tenia el treball amb ferro.