 |
 |
|||
|
|
Retòrica i Arquitectura. Vitruvi Retòrica i Arquitectura. Vitruvi L'artista, al fer la seva obra, crea un món, diferent, però comparable, al Cosmos; vol impressionar i educar als que la miraran, és com si fes un discurs per convèncer , usant els recursos de la Retòrica, que és la tècnica de saber parlar. Vitruvi, als seus Deu Llibres d'Arquitectura, estableix els principis fonamentals de l'Arquitectura, seguint la tècnica dels oradors, adaptada a la construcció: 1. Ordre, que dona la mesura que s'escau a les parts i al conjunt. 2. Composició, que dóna a cada cosa el seu lloc. 3. Eurítmia, que és la correspondència entre les parts, segons la simetria. 4. Simetria, que és la relació entre el conjunt i les seves parts en relació a un element determinat que es pren com a patró. 5. Propietat, que és la perfecció que té una obra quan s'ha edificat seguint uns bons principis, extrets de l'experiència o de la natura. Així, hi ha una identificació entre el que es veu (l'edifici clàssic) i la Paraula. Els Antics adaptaven, a l'Arquitectura, la tècnica del discurs, en tres parts: Taxis, que divideix l'edifici en parts; genera, les parts que formen el conjunt de l'edifici; i simetria, la relació que les parts tenen entre sí. El Partenó serveix com a il.lustració d'això:
Taxis: El temple es mostra separat de l'entorn (temp- vol dir separar un espai), situat sobre uns graons (estereobat) que formen la part més exterior; però hi ha una altra part intermitja, formada per les columnes; per acabar hi ha la part interior, tancada (pronaos i cella); es pot veure això en la planta del temple. Però tambè cal considerar l'edifici en la seva elevació: hi ha la base, que l'ailla del sol, damunt la que s'hi assenten les columnes, acabant per l'entaulament (coberta). Genera: Hi havia dos ordres, el dòric afora i el jònic dins; les columnes tenen les parts que són característiques de cada ordre (o estil): capitell, fust... Simetria: La relació proporcional de les parts del temple és 4:9, establint la relació d'amplada amb longitud, la dimensió de les columnes i la distància entre aquestes, i tambè la proporció entre el llarg i l'ample de la cella. La simetria estableix la relació correcta de les parts i representa l'Harmonia i la Bellesa de la Natura.
MINOR: pp. 37-42. Plotí considera que l'artista posa bellesa dins la matèria: Si hi ha dos blocs de pedra junts, un sense tocar i l'altre esculpit, aquest pot produir una impressió de bellesa no com a bloc sino per la forma que l'artista li ha donat; per Plotí es tracta de la vertadera bellesa, no un reflex, como volia Plató. Pels Antics la Bellesa s'expressava per la Simetria, entesa com a relació entre les parts (el que nosaltres diem Proporció): és una noció de relació, material; per Plotí la simetria és nomès la manifestació externa d'una idea interior, perquè la Bellesa no és física, aspecte que tendrà una gran importància a l'Edat Mitja, ni tampoc és composta, sino Una i Indivisible. Així, Plotí deixa enrrera la imitació i es decanta per la emanació: un objecte material serà bell en tant participi d’un pensament que ve de Déu. Plotí tambè considera que l'Art no ha d'imitar les coses sino els principis, diu: La imatge de Zeus, de Fidies, no està feta del natural, sino manifesta com Zeus voldria presentar-se als nostres ulls si es manifestés. L’artista transforma la matèria (el que és lleig) en una forma racional (el que
és bell). Els cossos són bells perquè participen de la raó, que està en Déu. Plotí
no s’identifica amb la bellesa de les proporcions, com Plató, car les proporcions
del cos pertanyen als homes, mentre que la vertadera bellesa només pertany a Déu. De MINOR: pp. 43-45.
|
|||
 |
|
 |
||
