3.1 Anàlisi iconogràfica
3.1.1 El mite de Narcís
Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament encarrega
a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a
Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització;
va ser a les hores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que
aquell era el lloc ideal per crear un vell i ambiciós projecte sobre
el mite de Narcis.
Segons la mitologia clàssica, Narcís, fill del riu Cefis i de
la nimfa Liriope, un dia passejant per la muntanya va adonar-se’n que la seva
imatge es reflectia en una font d’aigües nítides i enamorant-se
d’ella ja no va voler allunyar-se més del mirall que li oferien les
aigües. Quant més es contemplava, més gran era la seva passió:
Narcís aleshores sospirava, estenia els braços vers l’objecte
estimat, esforçant-se per prendre’l i abraçar-lo. Immòbil
dia i nit al costat de la font, es va consumí d’inanició i malenconia.
El cos del jove va desaparèixer i en el seu lloc, a prop de la font,
va néixer una nova flor anomenada narcís.
I és així com ens presenta Chillida la seva peça, com
un “bell Narcis” immòbil, petrificat, intentant amb les seves articulacions
capturar la imatge reflectida en l’aigua de l’estany.
La temàtica mitològica de Narcís ha estat reiteradament
al•ludida al llarg de la Història de l’Art , tant en el gènere
pictòric_ és cas del Narcís de Caravaggio_, com en l’escultòric,
però sovint des de la vessant figurativa; Chillida, en canvi, amb la
creativitat que el caracteritza,aborda el tema des de l’abstracció .
3.1.2 Analogies
L’ Elogio del Agua manté una estreta relació amb Lugar
de encuentro III, una de les primeres escultures de formigó de Chillida (1972).Com
la peça del Parc de la Creueta, Lugar de encuentro va ser pensada per
anar penjada, en aquella ocasió, sota al pont de la Castellana de Madrid;
però l’alcalde de aleshores, Arias Navarro no va donar el seu consentiment
( “¡Que se la cuelgue de los cojones!”) i l’obra va “exiliar-se” a la
façana principal de la Fundació Miró de Barcelona fins
a la seva definitiva ubicació, en el lloc pensat originàriament
per Chillida, l’any 1978.
També en la dècada dels vuitanta, Chillida comença realitzar
un nou tipus d’obra, les “Gravitaciones”, que podríem definir com a
relleus escultòrics de paper, com a superposicions de fulls de paper
fibrós (paper paperki).
No es tracta però d’un tipus de collage. Chillida retalla papers però no
els enganxa; els papers pengen de fins cordills, un damunt dels altres, sense
cap fixació; tot i la seva lleugeresa el paper pesa i es sotmet a la
força de la gravetat (d’aquí el nom d’aquestes peces). Algunes
gravitacions es limiten a la superposició i al retall, d’altres en canvi,
presenten traços en negre que visualment també tenen pes.
Aquesta Gravitación (1987) és una mena d’abstracció dels
dibuixos de mans de Chillida i alhora, podem observar una evident relació amb
l’Elogio del Agua, tant des de l’àmbit formal com des de la idea de
la suspensió escultòrica.
En efecte, normalment, com és el nostre cas, l’obra de Chillida es
basa en l’abstracció, però hi ha certs àmbits artístics
on l’artista optà per la figuració, com per exemple els
dibuixos de mans que realitza entre 1965 fins a 1972. Mans senceres o fragments, es
tracta sempre d’un dibuix lineal, sintètic, sense perspectiva, sense
ombrejats, sense context, sense interès pel detall de l’entorn; dibuixos
amb els quals hi podem percebre una certa relació formal amb l’Elogio
del agua.
La mà li interessa a Chillida com a fenomen espaial, com element generador
d’espai interior en tancar-se; tanmateix, el propi dibuix de les mans ell el
veia més com un exercici de reflexió que no pas d’execució:
“Todo era demasiado sencillo para la concepción que yo tenia del arte.Se me ocurrió una idea.Ir a la academia, pero en vez de dibujar con la mano derecha hacerlo con la izquierda. Así mi cabeza y mi sensibilidad o mi emoción podrían ir por delante de mi mano. La mano haría lo que yo dijera, pero más despacio, detrás de lo que le mandasen. Obedeciendo, no mandando”.
3.2 Anàlisi iconològica
Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924-2002) estudià arquitectura,
carrera que va deixar inacabada per dedicar-se al dibuix en el Cercle de Belles
Arts. En aquesta època es perfilava ja la seva manera d’entendre l’art
com a forma de coneixement. Anys després, a Paris, realitzarà les
seves primeres obres escultòriques en guix i fang, materials que abandonarà molt
aviat. Posteriorment tornarà al País Basc i fixarà a Guipúscoa
la seva residència; serà allí on iniciarà el treball
del ferro i realitzarà la seva primera escultura abstracta d’aquest
material, l’estela funerària Ilarik . El contacte amb
el treball tradicional del ferro al seu país marcarà definitivament
l’estil de l’artista. En el ferro reconeix el seu material escultòric.
En l’obra de Chillida es distingeixen dues fases força diferenciades:
figurativa la primera, abstracte la segona. La primera fou molt breu, abraça
des de 1948 fins al 1951, any que inicià la segona fase, en la qual
hi treballà fins el final i en la qual s’ubica l’Elogio del agua;
En efecte, serà en l’etapa abstracte on Chillida va començar
a utilitzar el formigó per primera vegada, concretament amb l’obra Lugar
de encuentros I (1971) que va ser l’inici d’importants obres en formigó com
per exemple Lugar de encuentros III(1972 /1978) en el Passeig de la Castellana
de Madrid, Lugar de encuentros IV(1973), Arquitectura
Heterodoxa I (1978), La casa de Goethe a Frankfurt (1986), Gure
aitaren etxea (la casa del padre) a Gernika (1988), L’Elogio
de l’Horitzonte a Gijón (1990) o, com la
mateixa Elogio del agua.
Les claus del seu estil, respecte de les quals l’Elogio del Agua és
i una bona síntesi són:
1.la seva filosofia de l’art
Chillida trencà amb la concepció d’art com a llenguatge i es
fonamentà en la concepció de l’art com a coneixement; de fet
el seu pas a l’abstracció va lligat a un desig de coneixement més
profund de la realitat; sense dubte el cas de l’Elogi del Agua, en tant que
forma part d’una sèrie d’escultures de formigó en les quals l’artista
treballa aspectes similars: investiga. En el seu afany de conèixer,
manté una constant tasca investigadora, experimentant noves possibilitats
plàstiques.
2.la unicitat
Lligat al concepte de l’art com a coneixement hi trobem el de la unicitat de
les seves obres. Cada obra de Chillida és única. Cada escultura
seva és un exemplar únic i irrepetible, com en el cas de la
maqueta de l’Elogio del Agua i la peça de formigó. Com dirà el
propi Chillida referint-se a les seves sèries:
“Las obras que uno hace, las que yo hago por lo menos, tienen nexos comunes con sus hermanas, las que se han hecho antes, las que se van hacer después. La obra tiene parentescos lògicos, pero existen de una en una: cada obra es una sola”
3.aroma
Chillida rebutjava la realització d’una obra si ja coneixia el seu resultat.
Preferia començar preguntant, desconeixent respostes i afirmacions (
“yo no represento, yo pregunto” )
Malgrat tot, l’artista no anava totalment amb els ulls clucs a la realització d’una
obra; la intuïció, “l’aroma” com ell l’anomenava, li aportava una
forma de preconeixement. Quan iniciava una escultura no coneixia la seva forma
precisa, sobretot en obres de grans dimensions com L’Elogio del Agua, malgrat
tot, intuïa com seria.
Existeix un moment pròxim als inicis del procés creador en que
“l’aroma” aporta una primera corporeïtat, que l’escultor anomenava “el
cor de l’obra”. A partir de llavors continua creant amb una més gran
seguretat, ja que existia una orientació clara del que seria l’escultura.
En funció d’això, Chillida generalment, prescindia dels esbossos
i prenia la realització de l’obra directament, sense cap tipus d’estudi
previ, a excepció d’obres de dimensions monumentals, com el cas de l’Elogi
del Agua, per a les quals realitzava, prèviament, petites maquetes.
4.la natura: el mar i l’aire
“La mar es mi maestra: me ha enseñado, fundamentalmente, a hacer lo que ella hace con toda naturalidad”
Es refereix a ser sempre el mateix i sempre diferent; el mar ha estat doncs
la musa de l’Elogio, per que sent sempre la mateixa peça és sempre
canviant al recórrer el seu perímetre.
Respecte a l’aire, l’escultor ens afirmava que tractava d’utilitzar-lo; composava
amb ell, i el considerava per tant un element més del seu treball. L’aire és
un complement clar en L’Elogio del Agua.
5.El concepte matèria i espai
La producció de Chillida parteix d’una oposició elemental, d’un
cert nombre d’oposicions d’elements: el buit i el ple, compactació i
obertura, el silenci i la música, la matèria i l’espai; oposicions
de termes complementaris, perquè l’un no pot existir sense l’altre.
En les escultures de Chillida la matèria actua amb plena llibertat i
l’artista la respecta en tot moment i realça els seus valors texturals.
Amb Chillida la matèria assoleix la seva pròpia expressió.
L’artista considerava que cada matèria té una manera d’expressió diferent
i s’inclinava per un tipus o un altre segons la idea que volgués reflectir
en l’obra. En efecte, cada matèria havia de parlar el seu propi llenguatge;
l’artista era només qui l’orienta, qui li dona forma.
Les preocupacions espacials de Chillida són: límits, lloc, ubicació,
angle recte i universalitat.
El concepte de límit està darrera de tota obra de Chillida. Els
límits participen en l’obra de Chillida i en la seva obsessió per
conservar íntegra la bellesa natural i l’equilibri del medi ambient.
L’artista basc es referia a ell dient:
“El límite, un concepto que no tiene forma, medida ni entidad y està contínuamente
en movimiento, puede llegar a dominarte en la mayoría de las cosas”
Un altre concepte relacionat amb els límits és el lloc, ja que l’artista necessita fer ús dels límits per localitzar i concretitzar l’espai. Però el lloc implica a més a més de límits, dimensions. Les grans dimensions, com les d’Elogio del Agua, són un tòpic estilístic de gairebé la total producció de Chillida; i és que:
“Es un sueño para mi poder hacer obras de grandes dimensiones, porque creo que la obra de un escultor està condicionada por el tamaño del hombre”
Tanmateix, Chillida quan feia obres de grans dimensions, un dels seus desitjos
era que aquestes obres fossin públiques, ja que això comportava,
per una banda, que aquestes peces estiguessin en relació directa amb
l’exterior, sovint natural, i per altra, que tothom pogués participar
de la seva obra.
Una altra preocupació és la de la gravitació, resultat
del diàleg entre la massa i el buit. Chillida considerava que de la
mateixa manera que la gravitació, el pes, té els seus inconvenients
(dificultat d’exposició), també pot generar impactes visuals,
com el provocat per la suspensió d’escultures de grans dimensions.
Relacionat amb la gravetat apareix un altre element important: l’angle recte.
Considerava Chillida que l’home a l’estar condicionat per la gravetat es troba
molt proper a l’angle recte; no obstant:
“Si el hombre està vivio, no produce un angulo de 90º, porque al
estar vivo puede tener 89. Es una simplificación. Se ha arreglado didciendo
que son 90º porque ése es el centro del hombre vivo haciendo un ángulo
con su sombra. Pero la realidad es que ese ángulo son más ángulos.Hay
varios ánguklos alrededor: el de 89, el de 91, el de 87, el de 88...Todos
eseos ángulos són más tolerantes que el ángulo
recto, que es intolerante.”
Per últim, el concepte espaial d’universalitat, també perceptible
a l’Elogio del Agua. Per a l’artista, cada obra forma un univers reduït.